MFM strikes again

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL : Fiestas Demoscópicas 2012

2012-02-24T08:50:00.000-08:00

Cartell de les Fiestas Demoscópicas 2012

Des de mitjans dels noranta a casa nostra la crítica musical va tenir un nou mitjà per treballar, per expressar les seves fílies i les seves fòbies entorn a la música que es generava al país. Va néixer la Mondosonoro, un fanzine primer, revista després, on es promocionava i es feia crítica de grups independents primer de Barcelona i al cap d'un any també de Madrid. Actualment la Mondosonoro té repartides nou delegacions per tot el territori espanyol i és un referent a seguir per tot jove qui li interessi la música.

I des de fa uns anyets veient el potencial i el seguiment que tenia la revista, la Mondosonoro va decidir muntar uns concerts per promocionar i premiar bandes emergents de casa nostra. Eren les Fiestas Demoscòpicas.

Enguany, la festa al Razz ha servit per presentar en societat grups com L'hereu Escampa, Doble Pletina i Boreals. I al final de la festa, la Mondosonoro sempre convida al grup que, segons el seu criteri, ha fet el millor disc de l'any. I els premiats han estat El Columpio Asesino.

I com no podia ser d'altra forma, Ràdio Desvern va estar allà. Aquí teniu la entrevista al Joan S. Luna, director de la Mondosonoro, i, tanmateix, la crònica dels concerts.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Fiestas Demoscópicas 2012

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL : Tradicionàrius

2012-02-16T06:50:00.000-08:00

Cartell del Festival Tradiconàrius

Des de ja fa vint-i-cinc anys al barri de Gràcia se celebra el festival Tradicionàrius, des d'on s'exerceix una funció que pocs altres festivals fa: la de no oblidar les arrels de la música a casa nostra recuperant i programant artistes del folk i la cançó tradicional.

Tot i ser un festival amb menys públic que altres festivals de música, és un dels festivals musicals de més recorregut i que més fidel s'ha mantingut a la seva proposta original. Fan vint-i-cinc anys i aquesta edició, sense tirar la casa per la finestra, s'han esmerat per dotar-la de noms coneguts pels públic fidel i de nous valors emergents d'aquesta música que a vegades costa tant de definir. Per això, des de La Vida és un Festival, secció emesa a La Penya del Morro, de Ràdio Desvern, vam decidir parlar amb el Jordi Fàbregas, el director del Festival Tradicionàrius qui va parlar-nos del que significa la música tradicional i folk. Aquest home i el Xavi Lloses amb L'Escolania de la Quadratura del Cercle i Marcel Marimón, qui foren els encarregats d'obrir el festival, són les veus que se senten en aquesta nova col·laboració a la ràdio.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Tradicionàrius

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Minimúsica

2012-02-15T08:15:00.000-08:00

Cartell del festival benèfic de reis

Els més petits també tenen dret a gaudir de la música, sigui quina sigui. Però per gaudir d'aquesta música abans han de conèixer-la. Sota aquesta premissa s'amaga una iniciativa engegada per un grup de persones que emparats pel segell discogràfic Sones han creat una espècie de productora des d'on volen donar a conèixer la música en totes les seves vessants estilístiques als infants. Es tracta de Minimúsica, i aquesta es composa d'una web molt completa, amb videos, material de descàrrega educatiu, i sobretot amb molta música.

Sota aquest projecte s'amaga la Núria Muntaner, pianista del grup de folk Bedroom, qui coordina també els concerts que celebren periòdicament la gent de Minimúsica. Un d'aquests concerts és ja una data fixa per molt infants i pares. Es tracta del concert benèfic de Reis i que des de fa uns anys es dedica a programar tres o quatre grups d'un mateix estil temàtic. Així, el passat gener es va programar un concert on es van invitar a quatre grups de rumba, destacant per sobre de tot, Los Manolos. I va ser una autèntica festa... per nens, però també pels pares.

A continuació teniu la crònica emesa ja fa unes setmanes a Ràdio Desvern, des de La Penya del Morro, a la secció de La Vida és un Festival. A veure que us sembla.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Minimúsica

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Desè aniversari de Bankrobber

2012-01-10T15:35:00.000-08:00

Cartell del concert pel desè aniversari de Bankrobber

Daddy was a bankrobber but he never hurt nobody. Així comença un dels hits més clàssics de la formació britànica The Clash. Però el que mai s'imaginaven aquests punks liderats per l'estimable Joe Strummer seria que anys després tres xavals de La Bisbal de l'Empordà i un altre de Barcelona agafarien el nom de la cançó pel segell discogràfic que volien obrir. Va ser una decisió unànime dels quatre integrants. I és que Bankrobber, la discogràfica, no han robat ni han fet mal a ningú però si que han descobert nombrosos artistes que es poden sentir, cadascú en els seus estils, hereus dels The Clash. Deu anys després, Sanjosex, Mazoni, Espaldamaceta, Els Surfing Sirles, Le Petit Ramon, El Petit de Cal Eril i més són una realitat gràcies a la bona oïda i la bona feina del Marçal Lladó, el Jordi, el Ramón i el Xavier.

Així passen els anys i el passat desembre, un divendres qualsevol, Bankrobber van decidir que seria una bona data per fer una festassa de celebració per celebrar la primera dècada d'existència. La van celebrar amb tots els artistes del cartell i a més a més van tenir com a teloner el seu nou fitxatge, el bestial Esperit!

Amb un públic entregat, l'espectacle estava dirigit pel poeta Josep Pedrals (el qual també té el seu propi projecte musical, Josep Pedrals i els nens eutròfics) i amb la banda amiga del segell, The Gramophone All Stars que actuaven de backing band. aquest anava introduint els convidats fent rimes i desxifrant la lletra de la cançó que dóna nom a la discogràfica. Així els allà assistents vam poder fer els nostres paral·lelismes amb el segell gracienc, però en el fons qualsevol interpretació o paral·lelisme és absurd. Bankrobber és una cançó que els hi agrada molt i els hi va sonar bé com a nom pel segell. I al final del concert, després de bufar les espelmes, la van entonar entre tots en una interpretació festiva, pujada d'ànims i barrejada amb certa gradació alcohòlica probablement. I és que festes com aquestes no es poden celebrar d'altra forma.

I com no, allà vaig estar representant LA PENYA DEL MORRO, en una nova secció de LA VIDA ÉS UN FESTIVAL. A continuació hi ha el podcast penjat perquè sabeu més coses de la discogràfica Bankrobber i del concert que van celebrar.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Desè aniversari de Bankrobber

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Miniput 2011, Mostra de Televisió de Qualitat

2011-12-31T09:02:00.000-08:00

Al CCCB es va mostrar qualitat televisiva

De bones a primeres, crec que la televisió que veiem a casa nostra no és la millor del món. De ben segur que la majoria que puguin llegir aquesta entrada pensaran igual que jo. Però a veure què pretenc dir amb això? Com coi puc afirmar tan rotundament aquest judici de valor? Com puc saber que no és la millor del món? Vull dir, és que no hi ha una Belén Esteban a alguna privada de Seúl? O és que potser no hi ha cap Gran Hermano que s'emeti a Ciutat del Cap? Com puc saber que a La Havana no tingui el seu propi i ranci Cine de Barrio? Doncs ni idea, la veritat.

El que si puc afirmar amb rotunditat és que a Àustria han trencat motlles amb el Thresome, un programa sobre sexe dirigit als joves, amb una voluntat educativa, però sense tallar-se ni un pèl. O també puc dir que al Japó emeten un programa marciano (no ens enganyem, tota la producció televisiva japonesa és bastant marciana als nostres occidentals ulls) amb tres presentadors i on un d'ells és un nano retardat i on tracten temes de discapacitats amb molt d'humor i amor i on es realitzen sketchs protagonitzats per paraplèjics per exemple. O puc parlar del magnífic documental Cleveland vs Wall Street on es mostra el fals judici de la ciutat de Cleveland contra Wall Street per causar el desnonament de centenars de famílies, un documental colpidor que per cert dintre de poc s'emetrà per TV3 i que serveix per descobrir la cara més crua de la crisi que es pateix als Estats Units. O puc parlar d'una meravellosa telenovel·la holandesa, o d'un reality polèmic on els concursants poden aplicar-se descàrreges elèctriques entre ells. Tot això i més es va veure al Miniput 2011, al CCCB a principis de desembre. Sota la tutela d'una de les persones que més sap de televisió de casa nostra, Francesc Escribano, el Miniput va presentar diverses produccions televisives que s'han guanyat el respetce de l'audiència i de la crítica televisiva en els seus països d'origen.

Jo sols us puc oferir un petit tastet del que es va veure allà en format crònica, però val la pena escoltar aquesta nova entrega de LA VIDA ÉS UN FESTIVAL per saber quina és la televisió del present i probablement del futur. I així entendreu que la televisió que veiem des de casa nostra, si més no ,és diferent de la que es fa a altres llocs.

Crònica sobre el Miniput 2011, Mostra de Televisió de Qualitat

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: LOLA Festival

2011-12-13T14:35:00.000-08:00

Un altre festival modest de teatre de Catalunya

El Temporada Alta que justament ara ha conclogut i amb molt èxit és un festival de teatre molt potent, però no és l'únic (encara que potser si que un dels més importants i reconeguts a nivell europeu). Hi ha un festival de teatre contemporani que ja fa uns quants anys que està conquerint el seu espai. I ho fa des de la zona concreta del Baix Llobregat Nord, és a dir Esparreguera (des d'on es va originar), Olesa de Montserrat, Martorell i Molins de Rei. Així es va formar fa nou anys el LOLA, en honor a Lola Lizaran, una gran actriu d'esparreguera ja traspassada.

Però el festival LOLA no és sols un festival de teatre contemporani, ja que també han programat concerts, actuacions dansaires, i d'altres mostres artístiques. Molt interessant tota la seva programació i en especial les dues obres que vaig tenir la sort d'anar a veure: Imatges Gelades dirigida per l'Alícia Gorina i La nit just abans dels boscos de Koltes i dirigida per Joan Castells. Totes dues obres de ben segur que es veuran en els pròxims mesos per Barcelona. Per més detalls del LOLA, tot seguit a l'audio de l'entrevista feta per La Penya del Morro.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Festival LOLA 2011

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Pulgas Mix

2011-12-13T13:45:00.000-08:00

El logo simpàtic d'aquest mercat

Portar una secció setmanal a la ràdio sobre festivals que es fan a casa nostra, no és fàcil. Molts cops has de buscar sota les pedres aquells festivals petits o mitjans o més grans que es fan, i a vegades tampoc no són ni festivals o almenys se li podria donar categoria de tal. I aquest n'és un cas. Però quan tampoc tens cap més jefe de continguts que tu mateix, acabes cedint i fent-te el Juan Palomo (que no Colomo) i Yo me lo guiso y yo me lo como, i per tant decideixo adoptar una definició un pèl més laxa del mot festival. Així doncs toca parlar d'un mercat de puçes de roba, de complements i de tot de coses molt relacionades amb el disseny gràfic, industrial , etc...

Pulgas Mix és un mercat de roba, de complements, de bolsos, de moltíssimes coses que tenen un factor en comú: són fets de manera artesanal per dissenyadors, costurers, etç... També és un mercat on son música i on es poden fer tallers de reciclatge. Va ser el passat 15 i 16 d'octubre (si ja fa dies, ja ho sé) al Convent de Sant Agustí. Una bona experiència!

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Pulgas Mix

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Bandautors

2011-11-18T08:10:00.000-08:00

Presentació del concert de la Elèctrica Dharma al Bandautors

Els lectors d'aquest bloc sabran que aquest és un contenedor d'entrevistes a músics i grups de l'Escena Musical Catalana, o almenys era així l'any passat. Des de Santi Balmes fins a Peret, Mishima, Mazoni o La Pegatina són protagonistes de les pàgines d'aquest bloc per les entrevistes realitzades des de La Penya del Morro de Ràdio Desvern. Però aquest curs he decidit renovar-me (per no morir) i ampliar horitzons culturals. És així com ara parlo de festivals que es fan arreu de casa nostra i hi deixo penjat el podcast de la crònica radiofònica. Però fa unes setmanes vaig girar el cap i vaig fixar-me un altre cop en l'escena musical catalana. Per això vaig decidir parlar d'un nou festival, que no és un festival sinó un cicle. Es tracta del Bandautors, on hi han passat ja tres artsites, La Iaia, l'Elèctrica Dharma, i el Pep Sala. Faltaran el divertimento d'Òscar Dalmau liderant Angelina i els Moderns, la Maria Coma i el Quartet Brossa que presentarà el seu últim treball, Magnòlia i els The Seihos, el grup del Martí Maymó, baixista de Manel.

I com sempre em colo als festivals per fer una crònica in situ de l'espectacle. En aquest cas, em vaig sentir molt honrat de poder assistir al concert de comiat de la Dharma. Un autèntic privilegi, una festa molt bonica, catalana i reivindicativa.

Aquí a baix teniu el podcast de la crònica del concert de la Dharma i del festival Bandautors.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Bandautors

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Festival Temporada Alta

2011-10-30T13:06:00.000-07:00

Un cartell artístic per un festival amb molt d'art... escènic

Des del passat 30 de setembre fins al 11 de desembre Girona i Salt acullen un any més els espectacles de teatre, circ, i arts escèniques en general de més qualitat d'aquí i d'arreu del món. És el Festival Temporada Alta, un festival que any rere any convenç a espectadors, actors, directors i programadors de que l'aparador creatiu que mostren els de Bitó Produccions és de lo millor que es pot mostrar per Europa. Enguany han celebrat 20 anys, però no han fet res d'especial. No cal, el Temporada Alta ja de per sí és un certàmen especial i extraordinari. Així la inauguració va començar amb una obra dirigida pel Mario Gas, "Un fràgil equilibri" d'Edward Albee que ara es fa al Lliure de Gràcia.

Des de la Ràdio Desvern, al programa de La Penya del Morro, ens vam fer ressó del festival amb talls de veu del Salvador Sunyer, director artístic del Festival, Mario Gas, i salutacions de diversos artistes amb veu i nom. Aquí a baix teniu la crònica.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Festival Temporada Alta

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: BAM

2011-10-27T07:31:00.000-07:00

Un bon i completet BAM

Cada final de setembre arriba la festa major de la ciutat i aquesta s'engalana ben maca amb moltes activitats culturals que omplen la ciutat. I per suposat durant la Mercè no pot faltar la música a tota hora, matí, tarda i nit. Moltes ràdios ocupen el seu espai per oferir els concerts dels artistes que més sonen per les emissores, també hi ha concerts més avait temàtics i, sobretot, estar el BAM o el que és el mateix el Barcelona Acció Musical, un festival de música que omple el centre de Barcelona i altres parts (Fòrum, Av. Maria Cristina,...) amb concerts del millor d'aquí i de fora.

Enguany, encarant la crisi, va arribar una cara nova. Carles Conesa, responsable de la contractació internacional de l'Apol·lo, va ser l'encarregat de programar una nova edició del BAM. Així als carrers de Barcelona van sonar grups d'aquí com Mazoni, Sidonie, Anímic, Astrud i Brossa i de fora com Mando Diao, Maia Vidal, Aloe Blacc, Herman Düne i molts me´s. Bona estrena, senyor Conesa. Sols una queixa, l'escenari de la Plaça del Rei ha de millorar en molts sentits, en quant a acústica i en quant espai per moure's.

Per saber-ne una mica més, aquí a baix teniu la crònica del festival.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: BAM

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Festival de Blues de Barcelona

2011-10-25T12:38:00.000-07:00

El piano i el saxo, dos protagonistes del festival

El blues per molts és l'essència de la música, d'on va nèixer tota la resta d'estils musicals. Aquesta és una sentència que poc es pot discutir. N'hi ha molts que adoren aquesta música i la viuen dia a dia, marcant gairebé la rutina de les seves vides. I d'aquest tipus de gent no sols n'hi ha a New orleans i Estats Units per ampliació. Arreu del món, el blues ha germinat creant escoles, tendències i sobretot nombrosos músics que s'han especialitzat en tocar, en programar i en gaudir del blues al màxim. I a casa nostra no en som pas l'excepció.
Hi ha una associació de nom Capibola Blues que fa nou anys organitza el Festival de Blues de Barcelona i aconsegueix així donar visibilitat al blues a casa nostra i donar a conèixer molts dels grans músics que tenim. A més a més, té un gran cartell internacional i tot pel bonic preu de zero euros. Tots els concerts són gratuïts.
Aquest any varen haver-hi músics de la talla de Dani Nel·lo, Hernan "Chino" Serna o Mark Braun. Els concerts van ser una festa del blues en tota regla. Per saber-ne més de tot plegat, prem play i escolta la crònica de LA VIDA ÉS UN FESTIVAL.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Festival de Blues de Barcelona

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Altaveu de Sant Boi

2011-10-21T08:49:00.000-07:00

S'obre el teló dels festivals a la ràdio

Aquest any m'he proposat augmentar la meva activitat cultural. Tinc menys temps que mai, un curro on estar i fer, una relació que mantenir i una vida social que cuidar. Però malgrat tot, he volgut liar-me la manta al cap i augmentar la meva presència en espais on la cultura hi és present. Aquesta activitat la faig també per propòsits professionals (bé la paraula professional en aquest cas es refereix al propòsit de que el resultat sigui el màxim professional possible, encara que no sigui remunerat, d'altra banda, condició important per adquirir la categoria de professional). De fet aquest oci cultural, aquestes activitats van encarades a dos sortides professionals. Una és la crítica teatral que realitzo de obres i representacions on vaig acreditat en nom de Masteatro.com, un portal digital encarregat de realitzar crítica teatral i a l'hora de repassar la cartellera. Centralitzat a Madird, des de fa un temps intenten obrir-se camí a Barcelona i fa un mes i mig van contactar amb mi perquè els hi fes de crític teatral des d'aquí. Doncs jo, tot i tenir més feina que mai i menys temps per fer-la, no m'hi vaig pas negar. De moment, les crítiques van sortint i n'estic content amb els resultats.

La segona feina lligada a l'oci cultural està lligada també a una de les meves passions: la ràdio. I com sempre lligat a Ràdio Desvern i a La Penya del Morro, programa magazine de tarda conduït pel Jordi Domènech i premiat amb una menció de qualitat als premis RAC 2011. I és que enguany, amb ganes de fer alguna cosa nova (ja se sap, renovar-se o morir), vaig decidir posar-me el repte de fer un repàs dels festivals que es realitzen al llarg del territori català. Així va néixer la secció de LA VIDA ÉS UN FESTIVAL, cada setmana una crònica d'un festival de música, teatre, cinema, arts visuals,... que es faci a Barcelona i més enllà. El curro és majúscul (sobretot a l'hora de buscar els festivals, trucar, etç...) però de moment el resultat està sent molt interessant.

Cartell de l'Altaveu 2011

El primer programa que es va enregistrar va ser sobre el festival Altaveu de Sant Boi, ja fa gairebé dos mesos. L'altaveu com sempre és un dels festivals fets a casa nostra que programa lo milloret de la música feta aquí. Aquest any lluitava contra aquesta maleïda crisi i sobretot contra un competidor directe: els concerts de reunificació de Sopa de Cabra al Palu Sant Jordi la nit del divendres i el dissabte.

Aquesta edició però tenia una programació variada amb dues primeres espases que eren el principal reclam per el festival: Manel i Antònia Font. En la crònica entrevisto al Albert Puig, director artític del festival i conductor del programa d'Icat FM, Delicatessen. A més a més hi ha diverses salutacions (apartat que funciona com a subsecció dins la secció) de vips del festival.

I com sempre, si voleu, comenteu i si no, almenys, espero que gaudiu de la crònica.

LA VIDA ÉS UN FESTIVAL: Altaveu de Sant Boi 2001

Els amics del bosc i les fluctuacions psicodèliques

2011-10-05T12:10:00.000-07:00

Els amics del bosc, tot i que no fan cara de bons amics

Ja em perdonaran els principals implicats però entre l'estiu, la falta de temps i mil excuses més no he pogut acabar la entrada quan pertocava. Però aquí està. Una mica de rock'n'roll psicodèlic i de blues del bo made in Els amics del bosc.

Tot a càrrec de quatre nois: Josep Torelló, cantant i guitarra, Borja Camí, baixista i percussionista, Lluís Vintró, bateria i Guillem Caballero, teclista (ficat en molts projectes, Sirles, Joan Colomo,....). El resultat és ben maco i esperançador. És un bon disc, però de ben segur que els pròxims seran millors. El que m'agrada sobretot del Fluctuacions de l'Apòstol/Flam (en l'audio d'abaix s'explica el perquè de tot plegat) és que és un disc que sona d'una peça, com si fos grabat d'una tirada. O a cas no vas ser més o menys així?

M'agrada la Petita Cecília, m'agrada el primer tema, el Dóna'm la mà i m'agrada el Blues dels Cretins. Però sobretot m'agrada el disc sencer. Fluctúa per l'habitació fins a entrar dins el cap, un indicatiu de que és un bon disc.

I a continuació una petita mostra del talent del grup en acústic a Ràdio Desvern.

I pels que volen saber més de la banda i el perquè d'aquest títol tant especial, sols han d'apretar play aquí a baix.

Entrevista a Els Amics del bosc

Tribut irregular al Nevermind

2011-08-16T11:52:00.000-07:00

Una portada llegendària per un disc cabdal per entendre la música moderna

Fa gairebé vint anys que es va publicar Nevermind (exactament l'aniversari serà el 24 de setembre). Poques presentacions calen. El disc de Nirvana que va desbancar el Dangerous de Michael Jackson al número ú de la Billboard el '92, 10 milions de còpies venudes, un dels millors àlbums segons els crítics més influents, i en general, un disc icònic que va capgirar el panorama musical. Un d'aquests moments en que tot canvia, una explosió estel·lar que configura un nou mapa galàctic, el naixement o la consolidació d'un moviment musical/social que ha anat evolucionant fins ara. I és que la meva generació som el que som pel Nevermind, per Nirvana i per Kurt Cobain. I ja en fa vint anys de tal explosió.

El Nou Nevermind de la revista SPIN

Així que cal recordar-lo, homenatjar-lo i rendir-li tribut de la millor manera que es mereix. I n'hi ha una colla que ja s'ha posat les piles. Es tracta de Spin, una revista musical d'Estats Units. Aquesta revista es presenta com el revers indie de la Rolling Stones a ca l'Oncle Sam. Fundada el 1985 per un tal Bob Guccione, Jr. es presenta com la revista de la "Música per a la vida" i des d'aquesta s'ha promocionat artistes com R.E.M., Talking Heads, Run D.M.C., The Beastie Boys, Patti Smith, The Clash, Ramones, Black Flag o Blondie entre altres. Spin és una revista que córrer riscos, sense buscar un gran públic com la omnipresent Rolling Stone, així des dels seus inicis i quan, pel que es veu, encara hi havia certes reticències, apostava per publicar portades amb artistes blancs i negres o quan la indústria cultural estava colpejada per la Sida i ningú en volia parlar, Spin publicava reportatges d'investigació sobre la malaltia. Però, vaja, lo seu és la música. I de ben segur que Spin devia fer-se eco de la revolució grunge i de l'impacte de Kobain i companyia. És per això que ha reunit una sèrie d'artistes de poc renom (almenys pels meus limitats coneixements musicals) per recrear de dalt a baix el Nevermind segons l'estil musical de cada artista. L'han anomenat Newermind i des de la seva pàgina es pot descarregar gratuïtament.

Fer aquests discos tributs és una cosa que funciona bastant bé, però que té els seus riscos. Es tracta de donar forma a un diàleg entre músiques diferents, un xoc, a vegades violent, entre propostes musicals aparentment molt distants però que poden sonar bé. O no. Pots passar AC/DC pel sedàs country i funciona, però no tragues ni en pintura que Olivia Newton-John versioni el Rign of fire de Johny Cash. Però aquests projectes funcionen bé i il·lusionen als artistes ja que alguns ho poden veure com una manera d'homenatjar als seus mestres i d'altres poden pensar que així es posaran a la seva altura o que inclús puguin fer més popular la seva versió. Qüestió d'egos i ambicions. I amb el Nevermind estic segur que les tretze bandes convidades devien sentir com un repte i un honor el versionar els seus clàssics. Però no totes funcionen, de fet hi ha casos escandalosos, però també hi ha autèntiques perles que donen un nou caire a les cançons de Kurt Cobain i companyia. Veiem doncs si hi ha bon diàleg o no.

01 Smells Like Teen Spirit per Meat Puppets

Meat Puppets: pèssima elecció

M'imagino l'escena. Una taula allargada amb quatre productors executius i davant d'ells una d'aquelles capses de donuts de diferents colors i gustos, i una plata amb cafès (Starbucks potser). Es miren a la cara i es pregunten. Qui coi s'encarrega d'atrevir-se amb el Smell like teen spirit, l'Himne? Suposo que devia haver-hi molts noms i propostes musicals diferents que podrien encaixar per versionar el clàssic. Però sols una podia ser la escollida. No sé quins criteris van utilitzar per decidir que fos la banda d'Arizona Meat Puppets, però suposo que hi va haver tres factors rellevants perquè fos així: el fet de ser una de les bandes iniciadores del grunge, el fet de que Kurt Cobain fos seguidor de la banda i el fet de que els convidés al acústic del MTV Unplugged per versionar tres de les seves cançons. Però estimats lectors, tot i que a priori podria semblar una bona elecció, la veritat és que el resultat és pèssim. Sóc permissiu i curiós amb les versions per més himnes que siguin les originals, però en aquest cas no puc ser gens benvolent. Des dels primers e icònics acords ja veus que hi ha alguna cosa que no lliga, una bateria, una caixa, un so sec sense potència. Però oh, quan esperes el moment de que soni la veu, se sent algú mig ronc que mig plora i que de tant en quan deixa anar algun gall. Aquesta és la veu del senyor Curt Kirkwood, una veu certament desagradable. La veritat és que no crec que Cobain destaqués per tenir una veu especial, per sobre de les altres. Lo seu era més aviat actitud, la qual s'escolava, des dels seus pulmons, per les seves cordes vocals. Fùria i potència, vaja. Cosa que en cap moment té el cantant dels Meat Puppets. De fet, si es para la orella es veurà que en la tornada se sent en segon pla la original veu de Cobain, però amb el volum molt baixat, no fos que els morts cridessin més que els vius. Així que per començar tenim un diàleg mal entès.

02 In Bloom per Butch Walker and The Black Widows

Butch Walker millora el tribut

Amb el segon tema, In Bloom la cosa millora. Els escollits a la reunió són Butch Walker and the Black widows. Butch Walker és un compositor nord-americà que va començar a fer carrera els vuitanta, passant per diversos grups i lligat musicalment a varis estils, però més aviat tirant al pop i al glam. La cançó no desentona, li dóna un caire més alegre a l'original amb uns cors de les vídues que crea un rollo powerpop escaient. El tribut reacciona.

03 Come As You Are per Midnight Juggernauts

Midnight Juggernaut, els barrufets

Amb la versió de Come as you are dels australians Midnight Juggernauts passa una cosa estranya. L'inici de la cançó no dóna cap pista de que sigui el tema en qüestió, una base electrònica amb sintetitzador molt suggerent, inquietant, com de ciència-ficció. M'enxampa, m'agrada la melodia, però de cop i volta apareixen els barrufets i es posen a cantar "Come as you are, as you were, as I want you to be" i penses un altre atac perpetrat contra els himnes de Kobain i Co. Però a mesura que la vas reescoltant vas acostumant-te a tot plegat. Sí, ja sé que a la porqueria ens podem acostumar fàcilment (com algú pugui pensar) però en aquest cas crec que acaba complint l'objectiu que devien fixar-se els Juggernauts quan van escollir la cançó: hipnotitzar. I és que l'original en certa manera té una estructura musical repetitiva, una espècie de "quejido" (perquè no una versió flamenca?) on la veu d'en Kurt va de dalt a baix i on es fa especialment narcotitzant amb el Memoria. Així doncs crec que observant l'estructura musical, els Midnight Juggernauts devien pensar que una versió fidedigne era aquella que pogués potenciar aquest cant lànguid amb una base electrònica i un to més o menys monocord que repeteix Memoria fins a la hipnosis absoluta. Versió arriscada i aprovada pels pèls.

04 Breed per Titus Andronicus

Bon calc de Nirvana

Amb Bleed, SPIN va decidir que el millor grup per versionar la cançó era el grup de punk-rock Titus Andronicus, provinent de New Jersey (EE.UU). Torna amb ells la energia més punk de Nirvana. Els ianquis fins i tot li donen més canya, el cantant accelera més el ritme i les guitarres, amb una sonoritat a mig camí entre el surf i el glam rock, agafen un protagonisme majúscul. Però per contra, no sobresurt la bateria de Dave Grohl. Però és que el que va fer Grohl amb Nirvana (i el que segueix fent en major o menor fortuna amb Foo Fighters) s'ha d'estudiar a les acadèmies de música. Dono nota a Titus Andronicus, encara que algun pensi que podrien haver arriscat més amb aquesta versió. Però quan es tributa a Nirvana també s'ha de tocar com Nirvana, no?

05 Lithium per The Vaselines

The Vaselines fan avorrida Lithium

The Vaselines torna l'honor als difunts Nirvana. Una de les cançons del MTV Unplugged que van fer la banda americana va ser Jesus Doesn't Want Me for a Sunbeam, una versió cambiada d'un dels hits de la banda escocesa The Vaselines. Aquests van tenir una carrera realment curta amb dos Ep's i un disc, però van ser suficients com perquè Cobain veiés el grup com el millor segon grup de rock per darrera dels Beatles. Així que el cantant va versionar aquella cançó, una paròdia d'un càntic cristià. I ara que The Vaselines sembla que està patint una revifada i tornen a estar de gira junt amb Belle and Sebastian, han volgut tornar el favor a la banda i retre l'homenatge que es mereixien versionant Lithium. Un altre cop ens trobem amb una versió diferent, pausada, amb cors i un orgue que ens submergeix en una ambient eclesiàstic, el qual podria tenir sentit per allò que diuen alguns de que la cançó pugui criticar a la gent depressiva que es recolza en les institucions religioses. Però, vaja, una mica agafat amb pinces també. La veritat és que aquesta versió se'm fa pesada, massa avorrida, massa baixa d'intensitat. He dit que The Vaselines torna l'honor a Nirvana. Se l'haguessin pogut quedar.

06 Polly per Amanda Palmer

Amanda Palmer fa una bona Polly

Amanda Palmer, artista de cabaret-punk i amb un rollo folk interessant fa una versió certament exquisita de Polly. Aquest cop els donuts i els cafès van lligar bé i van il·luminar els caperronets dels productors executius del disc. La cantant novaiorquesa aporta una interpretació genial, pausada, dura, amb una veu fosca, a moments xiuxiuejant, que poc a poc va agafant més força. Ve acompanyada primer per un delicat xilòfon (si l'orella no falla), després per un banjo més alegre i poc a poc en segon pla apareixen unes bases, uns sorollets inquietants, una remor que intensifica el sentit més tètric de la cançó (cal recordar que la cançó narra la violació d'una menor des del punt de vista d'un violador) fins a un final amb la veu de Palmer desdoblada com si vingués del més enllà, intueixo que emulant la veu de la víctima. Aquest és un bon exemple del diàleg musical i generacional entre la música d'ara i la de Nirvana.

07 Territorial Pissings per Surfer Blood

Haig d'admetre que Territorial Pissings ha estat una de les cançons que més m'agraden de Nirvana i del Nevermind. Suposo que és per la seva rapidesa, brutalitat, potència, per una lletra sense massa història, per un final in crescendo, absolutament grunge, on Kurt Cobain es mostra més agressiu que mai. La banda de Florida (EE.UU.) Surfer Blood s'ha esmerat molt en calcar la potència dels instruments i la trencadissa en la veu. Però, mentre que amb les guitarres i la percussió se'n surten molt bé (déu n'hi do el baterista) el cantant no tant. O sí. Vull dir que Territorial Pissings és una cançó que admet poques més lectures que l'original, i un cop decideixes fer un calc el repte és majúscul a l'hora de forçar tant les cordes vocals com ho fa Cobain. Llavors et preguntes, cal fer de Kurt Cobain quan no l'ets? I es clar quan escoltes com aquest perd l'oremus a la fí de l'original, és inevitable esperar una trencadissa tant gran. Però de totes formes el repte era dur i la banda se'n surt prou bé. Ben dialogat.

08 Drain You per Foxy Shazam

Eric Sean Nally, una veu a seguir

Lo bo d'aquest discos de versions és que sempre et pots trobar una banda que no coneixies mai i que des de la primera nota et deixen amb la boca oberta. I així ha passat amb Foxy Shazam, els encarregat de versionar Drain you un altre dels himnes de Nevermind. Un altre cop es compleix molt bé el diàleg musical. En aquest cas passem del grunge al glam-rock amb secció de vents incoprorada. Els Foxy són una banda americana de Cincinatti (EE.UU.) liderats per el cantant i frontman Eric Sean Nally, beneït amb un timbre de veu magnífic que tant li serveix per donar un aire més infantil en els moments més dolços com un to raspat en el clímax, on la banda descarrega tota la energia que se li suposa a Drain you. Des del principi vaig escoltar la veu de Nally com la de Justin Hawkins, cantant de The Darkness (sens dubte una de les millors veus d'aquest nou segle), però musicalment no són ben bé el mateix. Així com The Darkness poden emular a bandes de rock clàssic com AC/DC o Led Zeppelin, Foxy Shazam sona més al nou rock californià en la línia de My Chemical Romance però no tant contundent. Doncs Foxy Shazam ho clava amb la versió. Gravada en directe, la cançó guanya en la part més instrumental (en l'original les guitarres i la bateria prenen una força descomunal) amb una trompeta que dona un to preciós, elegant i poderós que contraresta amb gràcia amb el final apoteòsic de la resta dels instruments i, sobretot, de la veu de Eric Sean Nally, desbarrat, forçat, pur show. Una banda per seguir i, si algun dia creuen el toll, per veure en directe. Segur que tenen un molt bon show. Bravo amb Drain you.

09 Lounge Act per Jessica Lea Mayfield

Jessica Lea Mayfield, una fràgil perla

I seguim en ple ascens musical. Arriba el torn d'escoltar la versió de Jessica Lea Mayfield del Lounge Act. I torno a descobrir una nova veu, una daga suau, aguda que et sedueix des de la primera paraula. Etiquetada com a cantant indie-folk, Lea Mayfield diu que va conèixer a Nirvana per un procés invers, seguidora de Dave Grohl i dels Foo Fighters va tirar cap enrere per topar-se amb Kurt Cobain. La cançó agafa un to més trist i pausat que l'original recolzat per unes guitarres que a mesura que avança la cançó van deixant caure greus acords donant-li un aire de folk crepuscular molt guapo. Una bonica versió per degustar quants més cops millor.

10 Stay Away per Charles Bradley and The Menahan Street Band

Charles Bradley, Nirvana al soul

Següent track. Sobtadament em transporto als setanta, víctima potser d'un atac lisèrgic. Sona un redoble de tambor i uns acords de guitarra plens de psicodèlia. I en qüestió de segons apareix un tro de veu negra que comença a cantar el Stay Away. Però no és el tema enèrgic de Nirvana, tot i que no li falta potència. Però és com si fos una cançó absolutament diferent. El intèrpret és Charles Bradley un home negre de seixant-dos anys hereu de James Brown que ve acompanya per una banda de llarg recorregut, la The Menahan Street Band. El tema és sens dubte el més sorprenent del disc i el que millor gust de boca deixa. Amb el reverend Bradley, els de Spin ho han clavat donant un aire nou a aquesta cançó. L'únic però, és que, i degut a les profundes conviccions espirituals del cantant, es va haver d'ometre la línia de God is gay, perdent un xic el referent provocador de Cobain. Però val la pena pagar aquesta pèrdua per descobrir el tro negre de Charles Bradley.

11 On A Plain per Telekinesis

Telekinesis, un nerd fent de Kurt?

Tornem al rock amb la versió de On a Plain de Telekinesis (Seattle, EE.UU.). Bé, més que rock, és punk-indie baixat de revolucions. La cançó arrenca amb força, tal com l'original i de fet no va molt més enllà. Evoluciona seguint la mateixa estructura que l'original i sona bé, tot i que la veu s'escolta com molt d'adolescent i això li resta bastant a la versió. Però és que venint de la cançó precedent, la batalla era difícil de guanyar. Menció especial la té el bateria, ben arremangat per emular la potència de braços de Dave Grohl. Versió aprovada, però millorable.

12 Something In The Way per JEFF The brotherhood

JEFF The Brotherhood, més nihilisme

Something in the way és la última cançó oficial del Nevermind, i és probablement la més trista, la balada del grup. Aquesta supura nihilisme marca Cobain per totes bandes i sobretot en la seva veu. Per tant s'havia d'escollir una banda que entengués el sentit de la cançó i la escollida va ser la banda de Tennessee (EE.UU.) JEFF The brotherhood, formada sols per dos components, els germans Jake and Jamin Orrall. És un grup de Tennessee de punk, pop i rock garatge, però en la interpretació del tema de Nirvana adopten un to més fosc, fent més gran la sensació depriment de la cançó. Per fer-ho tiren de guitarres ben distorsionades i d'una interpretació vocal reforçada amb reverbs i en el moment de la tornada el cantant es mostra més queixós que mai. Una bona versió d'un altre clàssic depriment de Kurt Cobain.

13 Endless Nameless per EMA

EMA, és una tia xunga que crida

La fí de festa al Nevermind, però no era amb l'anterior cançó, sinó amb una cançó fantasma que es deia Endless Nameless, i que era una mena de jam embogida amb guitarres distorsionades rascant al màxim, i amb un Kurt Cobain per lligar-lo, cridant, desbarrant i on amb prou penes se l'enten. Essència Cobain vaja. Doncs els senyors de la SPIN van decidir que aquell track tan especial també mereixia una revisió. L'escollida pert la missió vas ser la cantant i compositora de Dakota del Sur (EE.UU.), EMA. I la veritat és que les guitarres sonen igual de pesades que l'original i la veu tot i de dona és suficientment dura i histèrica com perquè et faci passar una bona estona de por. Música per no dormir vaja.

En conclusió, el tribut és irregular. Hi ha peçes bones, però hi ha cagades greus que desvirtuen el resultat final. Sort de les tres perles: Foxy Shazam, Jessica Lea Mayfield i el soulman Charles Bradley and The Menahan Street Band.

Producto Interior Buto Volumen 1: La indignació pop de Joan Colomo

2011-07-06T09:08:00.000-07:00

Colomo, natural o transgènic?

Se l'esperava amb ganes. El seu primer disc en solitari va confirmar que darrera els projectes de Zeidun i The Unfinished Sympathy (entre altres grups) s'amagava un músic molt més versàtil i creatiu. Probablement, els més propers a ell s'esperaven aquest xoc en el mercat, però la gran majoria dels mortals ho vam encaixar, Contra todo pronóstico, amb entusiasme. Doncs més d'un any després Colomo torna a oferir un nou catàleg de pop ben fresc sota un títol que ja ataca, de manera crítica i burleta, al sistema econòmic imperant: Producto Interior Bruto Volúmen 1. Sí, sí, el tio és un "vacilón". Diu que a l'octubre tindrà el segon volum. Esperem que estigui a l'alçada d'aquest.

De moment comencem pel començament. Tema 1. Pirotecnia barata. Una guitarra que raspa i la veu del Colomo (amb el to de nen que sempre adopta) amb "rever" que comença a denunciar les coses pel seu nom, crecimiento exponencial, violencia estructural...el nuevo orden no es ya ninguna novedad. De fons van pujant els cors, molt presents en tot el disc, fins arribar a la tornada on entra una bateria seca i el Colomo aixeca el dit acusador contra el sistema econòmic i social tot dient, Y se reparten el pastel en la práctica y en el papel los dueños de los medios de producción, entre altres floretes.

Doncs tot el to, les lletres, els missatges, van directes a la mandíbula dels dirigents econòmics i sembla que han estat parits enmig de l'acampada de Pl. Catalunya. No sé si les lletres les va deixar anar abans del 15-M o en plena revolució, però semblen talment fetes per acompanyar les protestes dels indignats.

El mateix to, mig accelerat, continua després amb Fè en el Acnè. Aquesta cançó va al "galope", amb unes guitarres, un baix i una bateria que ens conviden a treure'ns el barret de cowboy. I com no, segueix amb el seu rollo de denúncia adquirint al final un to messiànic, El imperio de hoy serán cenizas al final.

Joan Colomo "Fe en el acné"

Amb el tercer tall, Hort Mort entrem en un nou univers sonor, més pausat i ben contaminat pel seu convidat, Joan Pons, el Petit de Cal Eril. Ja en els primers acords de guitarra sembla que anem a escoltar un nou tema de Vol i dol, l'últim disc del de Guissona. Fins i tot els cors recreen un aspecte ombrívol.característic d'aquest disc. Primer comença el Colomo, després de la tornada entra el Pons, després hi torna en Colomo i així fins a un final on la veu del cantant s'aguditza més que mai ben acompanyat per unes palmes.

Acte seguit Colomo regala el single, el primer que devia composar potser doncs recordo que ja el va tocar al festival de L'hora del Pati de Breda. Es tracta de Màgic, la seva cançó més feliç, però amb unes lletres que un altre cop t'estan dient que aquest món és una gran mentida, però que el que val la pena és ser feliç, i per tant, no saber la veritat de tot plegat. En aquest tema sona per primer cop el banjo de Dalmau Boada, un tipus que per si mateix ja es mereix una entrada nova i que és conegut com al multiinstrumentalista Esperit!. Tot seguit, un vídeo de l'acústic que va fer a Ràdio Desvern.

Amb Sever Led, el següent tema, continua el pop de cantautor marca de la casa i amb la tornada que enganxa més del disc. Guanya en aquesta cançó els teclats del Guillem Caballero, crack de Els surfing Sirles.

A Cada día más segueix desgranant les relacions amoroses com havia fet en l'anterior tall, però ja des del primer moment t'incrementa el ritme de manera frenètica, amb uns cors que no saps ben bé que diuen i que segueixen els cops de bateria. I al final uns tocs de melotron, un dels instruments/joguet que tant li agrada al Colomo. I acaba sec, amb un ha!.

I tal com acaba, com si fos la mateixa cançó, comencen uns cors amb rever acompanyats del piano a ritme de bossa nova . Així comença A contrapèl la cançó més rodona, la més elaborada líricament, la més fresca musicalment, potser la rara avis del disc. Un altre cop el punt de qualitat el posa el Guillem amb una magnífica jam per finalitzar el tema. Però poques coses em sorprenen d'un tipus tan prolífic com ell.

I després d'una cançó tan fresca, tant tropical, ens tornem a calçar les botes i el barret cowboy. Mau (Boada) torna al banjo i més ràpid que mai posa la base perquè Joan Colomo narri el que pot passar quan Anem a l'Alcampo. Divertida com poques, és una petita mostra del geni musical del Colomo. La solució? despullem-nos i passem a l'acció.

Colomo i la seva troupe molt ben empaquetats

Amb El malestar, la cosa no acaba d'arrencar. Un altre cop, el to s'alenteix, però aquest cop no flueix com altres temes. No puja, no té un crescendo, sols les quatre notes de la guitarra espanyola que es van repetint mentre Colomo demana que el malestar acabi. Home, tampoc n'hi ha per tant.

El bon ritme i el so feliç tan Colomo tornen amb Las distancias cortas. La composició pop aquí ve acompanyada d'uns sintetitzadors que li donen un toc eighties molt xulo, i perdoneu la comparació, però em recorda al Nacho Cano (quins refrents! pensareu...). Mentrestant Colomo va aguantant el tipus mentre l'amor fa suar les cantonades i es pregunta si demà no fugirà. És el que tenen les distàncies curtes, que tant fan suar que acaben per separar.

Sota la cara de bon jan s'amaga un tio amb mala llet

I un altre cop, tot seguit, comença Els destil·lats i la constitució. Aquesta cançó té un ritme picadet, amb una bateria i una guitarra que marquen cop a cop, mentre la veu del cantant amb el volum més baixat va recitant. I com moltes de les altres cançons acaba amb una bona dosi de sorolls rars a base de guitarres i de diversos midis.

La lletra en aquest tall es mereix un punt i apart. Colomo sempre es queixa de que ho passa fatal a l'hora d'escriure les seves cançons. Jo no seré qui ho posi en dubte, però puc donar fe que en les cançons el que es diu està molt ben dit, ben expressat, i amb molt de sentit. Però queda clar que aquesta cançó la va escriure probablement un dia qualsevol, probablement diumenge. Un diumenge qualsevol que se'n va anar a prendre el vermut a Arenys de Munt, que casualitats de la vida va ser la primera població que va votar a favor de la independència en les passades consultes populars. A més a més, al poble d'abaix, el de Mar, hi ha la Casa Casilay. Ja ho tenim, els destil·lats i la constitució! I de fons els cors que vagin dient, Calisay, oh que guay. Perquè ja ho diu ben clar a la tornada, Llum, foc i destrucció, és tot el que em ve al cap. I com que li queda la mar de bé per això aplaudeixo el seu mètode d'escriptor.

I amb l'última recrea un homenatge encobert als Beach Boys. No fa surf, sinó que agafa el seu cor i els guia per muntar una base de as i us a l'estil mentre la veu tendra del Colomo explica que s'acaba el cd, un nou cd més. Però no parla de si mateix, sinó de la indústria cultural. D'aquí el nom, La industria. I en la seva forma, denúncia la omnipresència de la música, en el Fnac y El Corte Inglés... ya sea en wav o en mp3. Així el final és de traca i mocador. No és el millor tema, però si que se li intueix una composició molt ben arreglada i, encara que hagi de demanar perdó al Brian Wilson, Colomo fa bé el seu homenatge a la banda californiana, sense deixar l'ànima juganera i gamberra que planeja el disc.

Que quedi clar. A l'octubre més Colomo.

I per saber més, doncs sempre us queda el Myspace, el Facebook, i, per suposat, no podia ser d'altra forma, l'entrevista que li vam fer a Ràdio Desvern a La Penya del Morro.

Entrevista a Joan Colomo

Música d'estiu al territori

2011-06-27T15:20:00.000-07:00

Amb el bon temps arriben els festivals per a totes les masses

Des de ja fa uns anys, Catalunya viu una nova onada musical reparadora. Molts grups i bandes han donat un aire fresc al pop, al folk, al jazz, i a multitud d’estils que es couen a casa nostra i en la llengua que sigui, català, castellà, anglès, francès,... Aquests grups són llençats per discogràfiques que han anat apareixent i creixent amb valentia en un context de crisi que hauria d’impedir les aventures i els dispendis. Sense ser un negoci segur (d’això de la música se’n malviu més que altra cosa) aquests petits segells han anat fent-se el seu lloc per poder promocionar el seu catàleg sonor.

En paral·lel, aquests segells per tenir més visibilitat, sobretot ara que importen més les actuacions que els discos venuts, han anat programant concerts i festivals per tota Catalunya. Això ha portat a una situació magnífica per l’oci cultural i, sobretot, musical. Cada setmana tenen lloc diversos esdeveniments musicals arreu del territori, arribant a la seva millor època en l’estiu. Amb el sol i les bones temperatures la música es multiplica a tot el nostre petit país i es programen cicles i festivals en emplaçaments únics com poden ser un castell o uns jardins o sota una carpa a la vora del mar. Hi ha molts festivals ja consolidats com és el cas de Cap-Roig, l’Altaveu de Sant Boi o el de Porta Ferrada, però cada any en proliferen de nous i es consoliden d’altres de poc recorregut. El mapa de festivals d’estiu a Catalunya no fa més que créixer any rere any.

La bellesa i la calma nocturna del mar van junts al Faraday

Precisament aquest cap de setmana té lloc el Faraday a Vilanova i la Geltrú, amb un cartell que té noms del panorama català tant consolidats com Standstill i d'altres de nova fornada com poden ser els Litoral. Tenen també la participació de diversos grups internacionals com són The Bluetones, Ron Sexmith o The High Llamas. El Faraday, que ja compleix set anys programant bona música en un ambient tan fantàstic com a la platja del Far de Vilanova i la Geltrú., és un dels exemples de festival petit que ha anat creixent sense perdre en cap moment la seva ànima més indie.

El següent cap de setmana compateixen dos dels grans festivals d'estiu de casa nostra i dels que més gent recullen: el PopArb i el Cruïlla. El primer és un festival, ubicat a la muntanya, al bonic poble d'Arbúcies, dedicat a la música essencialment feta a casa nostra i de caire pop (tot i que dintre del seu pop et pots trobar estils tant dispars com el folk d'Inspira a les remescles electròniques de Guillamino). Fa un parell d'anys hi vaig anar i puc donar fe de que és un festival molt ben organitzat, amb un ambient preciós, cuidat al màxim detall per donar-li el rollo aquest de festival allunyat de la gran urbe on es respira la música de manera més saludable. Potser amb una mica més de fums i en un espai no tan idíl·lic, el Cruïlla aprofita l'esplanada del Fòrum per programar una sèrie de concerts que fan tombar d'esquena. El Cruïlla és un festival que pretén abarcar tot tipus de cultures musical vingudes de tot el món i ja fa uns tres anys que va saltar de Mataró, l'emplaçament original, a Barcelona. Enguany, els caps de cartell són Jack Johnson, Iron and Wine i els Madness, però, i competint directament amb el PopArb, també tenen un cartell nacional que fa goig Pau Vallvé, Joan Colomo, Antonia Font, Very Pomelo,...

Per altra banda, hi ha altres festivals que comencen el seu camí i d'altres que poc a poc es van consolidant com alternativa a aquests festivals (Palmfest per exemple). I després, queden els súper consolidats i que de fet tenen un altre target, potser més adult amb un poder d'adquisició bastant més alt. Es tracta de per exemple, el Festival de Cap-Roig o el de Porta Ferrada. Tots dos no són festivals en si mateix, almenys en una definició entesa com a multitud de concerts distribuïts en dos o tres dies. Són més aviat un cicle de concerts que es desenvolupen en el mateix espai al llarg de tot l'estiu, durant mes i mig. A més a més, aquests festivals programen actuacions d'artistes cèlebres, estrelles de la història de la música. Per exemple, a Cap-Roig ve Julio Iglesias, Sting, Tom Jones o Chicago, però també hi té cabuda el fenomen del pop català, Manel. I al Porta Ferrada, el festival més antic de Catalunya, amb 49 anys ja, oferirà concerts de la talla de Cindy Lauper, Chick Corea, Brian Ferry o al nostre incombustible Raimon.

Cap-Roig porta a Catalunya la llegendària banda Chicago

I per rematar la jugada per qui vulgui saber més coses dels festivals esmentats pot escoltar l'especial de festivals d'estiu de l'Escena Musical Catalana a La Penya del Morro. Per tant, aquest estiu n'hi ha per triar i remenar. L'únic problema, però, és el de sempre: la butxaca hi arriba a tot?

Especial Festivals d'Estiu de l'Escena Musical Catalana

Queen of Denmark, des de l'infern de John Grant

2011-06-27T12:39:00.000-07:00

Un cartell la mar d'esplèndid

Un dia qualsevol. La rutina de sempre. Obro l'ordinador. Miro el correu i navego una micona pel facebook. M'entretinc llegint els missatges que deixa la gent agregada, els grups, les discogràfiques, les productores. Em fixo amb un missatge dels nois del Faraday, obro el link, llegeixo la informació i em quedo amb el nom. John Grant. És l'última incorporació al festival de Vilanova i la Geltrú que enguany celebra la seva setena edició. Actua el diumenge. Recordo que l'any passat m'hagués agradat estar a l'últim dia del festival perquè hi actuava Louis Elliot, l'ex-cantant de Rialto. Llavors vaig pensar: coi, quina perla es deixen per l'últim dia. Pel que es veu és costum que aquest festival es deixin les troballes de col·leccionista pels qui aguantin més el ritme. No és que desmereixi la resta de cartell, al contrari. El Faraday conjuga molt bé l'esperit pop amb el rock, l'indie i el folk a nivell nacional i internacional i en un ambient idíl·lic i tranquil. I a més tenen l'ocurrència d'oferir petites delicatessen sols per aquells que aguantin més, com un regal de gourmet pels més fidels.

I enguany ja descobreixo la perla amagada. I és que amb el senyor Grant m'ha passat una cosa que sols passa tres o quatre cops a l'any (que en són pocs quan estàs avesat a descobrir música gairebé setmanalment): un amor a primera escolta. Recordo el so New Orleans de Charlie Winston fa un any just, els magnífics City Last Noise al setembre, o la gravetat de Micah P. Hinson dos mesos després. Aquest han quedat marcats a foc. I des de la primera escolta. No sé quin futur tindrà John Grant en la meva memòria musical, però de moment l'impacte emocional ha estat molt gran.

Sembla dur, però en el fons és un sensible

És amb Micah P. Hinson en qui puc trobar certes similituds, però no musicals. Com Hinson, Grant ha estat un bala perduda. Originari de Denver, Grant va començar una carrera amb la banda dels noranta The Czars. No, oi? A mi tampoc em sonen gens. Pel que es veu tampoc és que recollissin molts fruits. El 2004 es van separar, i Grant va voler seguir en solitari fins que el passat 2010 va publicar el Queen of Denmark, un disc que l'ha portat més amunt del que mai havia aconseguit amb l'antiga banda. Però pel camí, Grant es veu que ha patit diverses drogoaddiccions, alcoholisme i a més a més li ha costat ser acceptat com a gay per la seva educació en una família de bautistes del sur. Un cas típic vaja. Semblant al passat turbulent de Micah P. Hinson. I és que moltes estrelles del firmament musical han triomfat al poder superar els seus greus problemes i explicar-los després en un exercici d'obertura en canal, de despulla emocional on treuen tota la veritat que no havien pogut mostrar fins llavors. La fórmula de l'èxit a vegades sembla ben bé aquesta:

joventut (entre els 20 i els trenta i pico) + desgràcies, addiccions i fracassos personals = èxit en la maduresa intel·lectual (dels trenta en endavant normalment) després d'una resurrecció personal i artística gràcies a la publicació d'un treball expiatori/confessional.

I no ho critico, ni molt menys. De fet, si no fos així gran part de la bona música que pobla aquest món no hagués estat feta.

I la música de John Grant, què? Doncs bé, gràcies. Tornem al principi. Descobreixo el nom, la biografia, faig un download en tota regla i m'el passo a l'ipod. No el vaig escoltar fins a l'endemà. Estava a la cua del banc, probablement el lloc menys romàntic per emocionar-me, però va ser així. Sols van sonar els primers compassos de Where dreams go to die i els pels dels braços s'em van eriçar i un calfred em va recórrer l'esquena. És probablement una de les balades més emocionants i sentides que he sentit des de fa temps. I ara que ja tinc el disc ben escoltat, puc dir que sens dubte és la millor del disc. Aquí deixo una versió de la BBC Radio.

02 John Grant - Where The Dreams Go To Die (Live Radio 2 Session)

Queen of Denmark és un treball sincer, un exercici d'alliberació personal. Ho és sobretot en les lletres, però és la música dels instruments i de la veu del cantant la que dota d'emoció cada paraula, cada sentiment que deixa anar. John Grant es flagel·la durant tot el disc, buscant la ironia gens subtil (I wanted to change the world but I could not even change my underwear) o l'amargor existencial (who´s gonna be the one to save me from myself). Perquè el que busca l'autor amb tot plegat és anunciar que ha estat un desgraciat, però que ja ho ha superat i que ara se sent més còmode amb si mateix. Però l'americà no content en expiar les culpes i demostrar al món lo malament que ho ha passat, també decideix ridiculitzar-se en un videoclip. Chicken bones és una de les cançons més animades del disc i una mostra també del surrealisme brut que contenen els seus videoclips.

Però la cançó del superheroi no marca el to del disc. El Queen... és un disc més aviat trist, dins de la categoria de pop folk, i molt ben instrumentalitzat gràcies a Midlake, un grup texà de la mateixa discogràfica de Grant (Bellla Union) que reforça l'emoció sobretot en les tres peces amb que comença el disc, TC and Honeybear, Marz i Where Dreams Go to Die, autèntiques obres mestres que encongeixen el cor. Des del piano, John Grant pica tecla rere tecla i puja la intensitat amb l'entrada dels violins o quan aquella veu soprano marca un crescendo emocional mentre Grant demana que no s'emportin el seu amor a TC and Honeybear.

Un cop estàs KO però encantat i amb ganes de ser colpejat encara més, et presenta la Sigourney Weaver amb un ritme més tranquil, sense dramatismes i desprovein-te de tanta emoció recarregada. I després et fa recuperar el somriure amb Cicken Bones, i segueix tocant el piano com si fos Paul McCartney a Silver Platter Club, relaxa el ritme àgil a It's easier i Outer Space, i es posa un pèl petard amb sintetitzadors a Jesus hates faggots, passant comptes amb el seu passat familiar més repressiu. Però tal com ha començat, John Grant acaba la seva obra amb tristesa i melancolia, com en la bonica Caramel, amb una interpretació vocal a lo Antony Hegarty barrejada amb un sintetitzador que sona a ciència ficció i a Pink Floyd. Segueix amb Leopard and Lamb i acaba amb ràbia, com no podia ser d'altra forma, amb un crescendo emocional que acaba amb un crit desfermat en la cançó que dóna nom al disc, Queen of Denmark.

Queen Of Denmark - John Grant

John Grant ho ha aconseguit, ha triomfat. I per això ha hagut de submergir-se en els seus inferns personals i sortir-ne amb la força i la sensibilitat necessària com per explicar-ho. De ben segur que aquest proper diumenge al Molí de Mar els resistents del Faraday tocarem el cel amb el bo d'en Grant.

Bruno, il bambino di... oro?

2011-06-20T13:04:00.000-07:00

Bruno Oro, ha complert el seu somni americà?

Probablement aquest noi podria dir-se que és un bon partit per qualsevol, podria concursar per ser el millor gendre. Té bastantes de les coses que hauria de tenir aquest: ve de bona família, és honest, guapo, treballador, té talent, sap parlar, té gràcia, i a més a més, et pot animar un guateque al piano tocant el Via con me o alguna cançó petarda de la música disco funky italiana. Bruno Oro, el noi... d'or? Era fàcil, ho sé, però és que sembla que el cognom li va com anell (daurat?) al dit.

Podria dir que és el nostre Dean Martin, però tampoc cal exagerar. Però s'ha de dir que ho fa força bé. Musicalment és fresc, divertit en moltes composicions i pausat i emocional en altres. I és bon pianista.I veure'l en directe és més agraït i tot, perquè, es clar, l'escenari el domina, i té enginy més que sobrat com per saber interpretar les seves cançons, cadascuna en el seu estil, introduïnt un tema brindant amb grappa talment com si fos a una tasca italiana o enfonsant-nos en la densa foscor d'una sala de jazz al ritme pausat de "Narayama".

Doncs aquest artista de la tele, i músic des dels deu anys (encara que a alguns els sorprengui, com aquella dona que va dir "ah, però és ell qui toca") també va passar per Ràdio Desvern per parlar de la seva carrera com a músic i fer un repàs del seu segon treball, "Tempus Fugit".

Deixo també el videoclip de Geloso, molt ben acompanyat per la troupe del Polònia. No és el millor tema per mi, però sí el que més enganxa.

Entrevista a Bruno Oro

Bardagí i els fonaments del rock català

2011-06-16T11:51:00.000-07:00

Glaucs, dels últims del rock català

El 1994 va sorgir a Berga un grup de rock català anomenat Glaucs. Suposo que la majoria si no coneixeu el grup i les seves caçons si més no us sona el nom. És probable que més d'un digui, 'vaja un dels grupets catalanet de rock català típics dels 90'. Doncs, sí, era un d'aquest grups que van fer crèixer la música en català fins a un estat que feia anys que no si trobava. Es clar que ara, 'a toro pasado', molts, i fins i tot un servidor que mai va ser fan d'aquella moguda, critiquem aquella època, veiem allò com abosultament anacrònic, un moviment que tenia més de revindicació política que de música, que si estaven tots subvencionats, que si sols era en català, que si tal, que si pasqual. Bé, cadascú ha viscutala seva vida, la seva joventut, ha mamat el que ha mamat i ha triat que era el que més agradava i el que més detestava. Després que cadascú en digui la seva.

Però el què és innegable és que el fenomen del rock català va fer un gran favor a la indústria musical de casa nostra. Es va posar en moviment tot un engranatge comercial que va fer crèixer la música a casa nostra des de segells com Discmedi (tot i que ara no els vi massa bé que diguéssim) o des de revistes com l'Enderrock entre altres. Després aquella etapa va morir, però la indústria estava en marxa, més viva que mai. Així, amb el temps i amb les evolucions tecnològiques, i gràcies a les bases sentades d'abans, s'ha passat a una nova era de música feta a casa nostra (no sols en català, la principal diferència que hi trobem entre la moguda d'ara i la dels '90) promocionada no tant pel govern sinó propulsada sobretot per l'iniciativa privada. Però el que estic segur és que aquesta no hagués pogut tirar endavant sense un context cultural i econòmic que afavorís l'interès per la música feta a casa nostra. I més que mai, la música interessa.

Jofre Bardagí, molt més que un ex Glaucs

Tota aquesta reflexió em ve de perles simplement per introduir un home que vam entrevistar al programa de Ràdio Desvern, La Penya del Morro. Es tracta del Jofre Bardagí, ex-cantant de Glaucs. Com ja he deixat anar, jo no sóc cap fan sentimental del rock en català, però admeto el seu valor i hi ha coses d'aquella època que estan ben fetes. No sé si Glaucs va tenir molt èxit en la crítica especialitzada (en el públic, deú n'hi do), però el que si puc dir és que el senyor Jofre Bardagí és un tipus molt interessant. Per això recomano l'escolta de l'entrevista que li vam fer per dos motius.

La primera per les relflexions entorn al Barça. Hem d'entendre que l'entrevista està feta després dels quatre clàssics contra el Madrid, i de la polèmica amb el Mourinho i el seu perquè. I el Jofre com és un bon culè, tant patidor com eufòric quan l'ocasió ho permet, va voler dedicar-li una cançoneta al entrenador del Madrid amb el nom de Perquè?

El segon motiu per escoltar el que diu Bardagí és precisament per les reflexions entorn al seu ex-grup, el que va significar aquella època per ell, i sobretot pel seu últim treball, En blanc i negre, molt recomanable i allunyat, probablement del que hom pot esperar de l'ex-cantant de Glaucs. Però és que els músics evolucionen i adopten nous estils a mesura que amplien els seus coneixements musicals. Perquè la música mai s'atura i els músics no es poden quedar enrere. Per això tirem endavant.

Entrevista a Jofre Bardagí

Anímic a la Bikini: una bona peli

2011-05-23T07:59:00.000-07:00

Anímic a punt de ser xuclats per un Polstergeist

Un concert pot viure's com una peli. Té un plantejament, un nus i un desenllaç. Per altra banda, hi ha moltes pel·lícules, de molts gèneres diferents i n'hi ha de bones i de dolentes. Tant en el cine com en la música hi ha diverses corrents artístiques en que la gent s'hi afilia per gust. Així doncs tenim el cinema més comercial (tot ens fem una idea del que significa aquesta etiqueta) i el cinema d'autor (també s'entén l'amplitud del terme), però a vegades les etiquetes es barregen i el cinema d'autor pot arribar a ocupar parcel·la del cinema més comercial.

D'igual manera passa amb la música, i la veritat és que amb tot el fenomen que està vivint la música a casa nostra dóna a pensar en el canvi d'etiquetes. Anímic, sense ser el grup més popular del moment (tampoc cal exagerar), és un exemple del que vull dir. I és que el passat dimarts, 17 de maig, la sala Bikini estava molt plena per un grup que acull una proposta estilística que probablement fa uns anys seguirien quatre gats folkies acostumats al cinema d'autor, perdó, dic a la música d'autor. Què ha canviat doncs? la educació musical de cadascú? la facilitat per arribar a més música? de resposta no n'hi ha una, sinó moltes. Que cadascú triï la més convincent.

I com deia, cada concert es pot viure com una peli. No, no sé quina peli representaria el bolo dels Anímic, però el director ben bé podria ser una barreja del Burton més fabulós amb el Jeunet de les grans ocasions. Ok, ho admeto, potser fanatitzo un punt, però sempre he pensat que el nou disc de la banda de Collbató, "Hannah", té alguna cosa de faula, de rondalla fosca, però tendra i màgica. I el concert no en va ser pas una excepció.

La Clara Vinyals és també Renaldo (Dylan + Baez? )

Però abans dels Anímic van venir els teloners. En aquest cas els privilegiats, van ser Renaldo i Clara, una noia i dos nois vinguts de Lleida. I, ja que parlem de cine, precisament aquesta banda agafen el nom d'una pel·lícula d'autor protagonitzada pel Bob Dylan i la Joan Baez. Els referents són clars, potser massa pretensiosos? suposo que la intenció era jugar amb el nom de la cantant i impulsora del projecte, la Clara Vinyals. I és en aquesta on rau l'atractiu de la proposta. Menuda, delicada, encantadora i bufona tota ella, la Clara gaudeix d'una veu fina, cristal·lina que casa molt bé amb el folk melancòlic que canta. Uns teloners ben encertats per l'organització del Festival de Guitarra.

Louise Samson o la veu que embruixa

Però com deia, cada concert té un plantejament, nus i desenllaç. I té un ritme, com les pelis. Anímic van sortir a l'escenari en una hora entre dos quarts de deu i les deu. A l'escenari no eren els de sempre. A part dels sis membres oficials de la banda s'hi van afegir tres músics més, una secció de corda (Maria Parera al violí i Jordi Claret al violoncel) i el trompeta Genís Navarro. I sense ni dir ni mu van començar amb Trenco una branca. Va ser un començament fred, on no es va notar l'acompanyament del cor en la tornada . Una llàstima per tant gran tema. La Louise Samson, la portaveu del grup, va saludar la parròquia i va anunciar que per l'escenari pujarien amics il·lustres. El primer va ser el bo del Jordi Lanuza, cantant d'Inspira, que va aportar un puntet més d'intensitat amb la seva càlida veu, acompanyant al Ferran Palau en la tornada de Boirina, un tema que ja va deixar un bon regust amb la primera aparició de les cordes. L'atmosfera màgica es va anar fent més densa amb Ken Forest, Hannah i Winedrops. En aquesta última es van incorporar tres coristes: l'Anaïs Pascual, la Maria Coma i la telonera Clara Vinyals. La veritat és que tampoc se les va sentir massa. Poca veu per part d'elles o el volum dels micros massa baixat? tant se val, allà estava la veu de la Louise, meravellosa, com sempre, hipnòtica i càlida. I és que les bones veus són bones quan saben brillar tant acompanyades com a Les fulles fan d'ocells amb el Ferran (i un final de trompeta ben bonic) com en solitari. I probablement va ser amb Howlin Zombie quan aquesta es va esmerar més, una veu que va arribar magnífica, ample i captivadora, en aquesta nana melancòlica, quasi tràgica. I després el Ferran, com mig avergonyit, va haver d'anunciar que ara li tocava cantar a ell Hospital per animals, una peça del "Hau o hiu", i que va servir per treure dramatisme a la sala.

Ferran Palau, l'emoció del gest i Núria Monés.

La veritat és que la peli estava pintant molt bé. Però de cop i volta ens vam sentir tots immersos en una seqüència que marcava un punt de gir molt interessant. Arribàvem al nus de la història. Començaven els primers acords de Blue eyed tree, sens dubte el millor tema del "Hannah" i un autèntic èxit quan el toquen en directe. Encara retinc a la retina la imatge de tots els músics mirant-se entre ells, esgarrapant les guitarres, fent ressonar la bateria, colpejant enèrgicament el piano mentre un brillant joc de flaixos de llums blanques anava incrementant el ritme sobre l'escenari. Magnífic. Després va tocar tornar a relaxar-se amb La mort i el riu, on van comptar amb la col·laboració inesperada de la Maria Rodés, sortida d'entre el públic. També va ser present el Pau Vallvé que va pujar a l'escenari per ajudar al Rontxa amb la percussió en la magnífica 1979, la peça més diferent del repertori del "Hannah", amb un mig tempo de bossa nova. I tot apuntava cap a un final pròxim que ja anunciava la Louise. Abans però, la cantant va tornar-se a lluir amb That Black Hole i Ferran es llueix com mai amb La Pols i el punyal.

I quan menys t'ho esperes hi ha un gir que presagia un final apoteòsic. La Louise va sortir del backstage anunciant al grup, desarmats per dir res, i a l'audiència que tocarian un tema no previst, Les petites coses. Però amb ofici van entonar el tema, amb naturalitat, sabent que la màgia estava allà que no s'evaporaria. I llavors és quan es va decidir tot. Un bon final en una pel·lícula farà que es quedi fixada en la memòria, i tres quarts del mateix passa amb els concerts. L'últim tema va ser Taüt, un tema ben maco i alegre, però no per fer tanta ballaruga com anunciava el Ferran. O sí. En els últims compassos de la cançó, de cop i volta l'escenari es va veure envaït de tots els convidats que van passar en algun moment del bolo i allà hi havien més de quinze persones. Tots, contagiats per la èpica, tocant el clímax final, on, com a Blue eyed tree, els espectadors ens vam deixar anar per aquesta contundència musical que fa un any no se li suposava. Un final èpic, allargat, però no sobrat.

Mirades de complicitat. Fotos de Marta Busquets (gràcies!)

La peli va acabar, i alguns espectadors van desfilar, però més d'un es va quedar per celebrar amb la pròpia banda l'èxit d'una banda de culte per masses que els hi van els autors. Heus aquí la meva etiqueta.

Ricky Falkner, productor i testimoni

2011-05-16T10:53:00.000-07:00

Ricky, un home amb tant de pèl com música

Ricky Falkner és el productor de moda. Aquesta probablement seria la pitjor definició que se li podria fer... pel propi Falkner. I és que, tal com diu ell, preferiria no estar de moda, simplement estar. Però és innegable que darrera Ricky Falkner i els seus consells musicals hi ha gran part de la bona música que es fa a casa nostra. Per exemple, Standstill, Love of Lesbian, Raydibaum, Beth, The New Raemon, i fins i tot, el seu projecte més personal Egon Soda, del cual des d'aquí revindico i demano als lectors que s'aventurin a descobrir perquè des d'allà es podrà escoltar a Falkner en la seva essència.
Des dels estudis, aquest home pelut ha treballat molt per donar el seu toc personal a molts grups, i poc a poc ha sabut imposar-se en les decisions, tot i que ell diu que està al servei dels músics i que la bona entesa està també en la tensió creativa entre els seus membres. De fet, el seu discurs denota una bona mà esquerra i es demostra també en les bones opinions dels grups amb els que ha treballat i que es poden sentir en les entrevistes penjades als músics que han passat per la ràdio.

No es pot oblidar, tampoc, que és el baixista d'un dels grups més interessants de casa nostra, Standstill . Amb Montesfusco i companyia fa més d'un any que van treure el seu últim disc, "Adelante Bonaparte", probablement el projecte més ambiciós de la banda i amb el que han guanyat més adeptes. Es clar, que el pop català (concepte massa ampli e indefinit probablement) ha guanyat molts adeptes des de ja fa uns anys. I probablement, el Ricky Falkner hi ha ficat el seu gra de sorra. O potser podem parlar del massís Falkner. Però tal com diu ell, tot humiltat, sols és testimoni del bon moment que passa la música a casa nostra. Per més, escolteu l'entrevista feta a Ràdio Desvern des del programa de La Penya del Morro, com sempre.

Entrevista a Ricky Falkner, productor i baixista de Standstill

Hannah, el nadó d'Anímic

2011-05-11T07:56:00.000-07:00

Tinc ganes d'explicar un conte. Sols una instrucció: fer-ho escoltant els temes marcats amb el link. Formen part del nou disc d'Anímic, Hannah.

La portada més fosca pel disc més fosc o més clar d'Anímic?

Els protagonistes de la fàbula seran quatre nois, dues noies i un nadó de pocs mesos. Els situarem en una casa gran d'un poble a la falda d'una muntanya plena de màgia i formada per còdols gegants. Els sis adults tenen un do que al nadó no se li escapa. Però no sap ben bé de què es tracta; sap que fan màgia, que toquen uns objectes i fan soroll. Li agrada. És un soroll relaxant que el sorprèn i no sap ben bé com, però el fa somriure. A més a més, també parlen d'una manera diferent, ho fan amb una entonació, amb un ritme diferent de quan el renyen o li fan moixaines. Li agrada com parlen i els sorolls que fan són bons. Però només els escolta de tant en tant. El nadó creu que potser no està preparat per entendre el do.

Un dia el bebè somia que creix. No que es fa més llarg, ni que es fa més gros, ni tant sols que del seu cap sobresurt una frondosa cabellera negra arrissada. El bebè sap que s'ha de fer gran, que s'ha de fer una persona i que quan abans ho faci molt millor. Així doncs somia que pot aixecar-se i que pot moure's endavant i endarrere suportant el seu pes sobre les dues extremitats inferiors. D'igual manera el nadó entén que si pot moure's endavant podrà anar a buscar a aquelles persones que tant el cuiden i escoltar així els sorolls que tant li agraden. El seu pensament creix tant ràpid que immediatament troba el camí cap als adults. Baixa a la planta de baix i a poc a poc la seva oïda va distingint sorolls cada cop més nítids. Són els sorolls que tant li agraden.

Arriba al saló i allà es troba de cop una branca trencada al bell mig del saló. S'hi apropa i la toca. Aquesta branca es mou mentre un cor va emetent una sèrie de sons, frases lligades amb ritme que les va ressonant per tot el saló. Al centre, una taula plena de fruita, carn, pastes, verdures. Tot de menjar, un bon festí al qual semblen honorar. Però sap que tot plegat va dirigit a ell, que li parlen a ell, i li demostren quant se l'estimen.

Se sent bé, despreocupat, flota lleuger i es deixa emportar pel cor fins que de cop i volta sent una humitat als seus peus, una foscor, una frega d'un aire fred. Ja ha canviat la cançó, no hi ha cor, sinó la dolça veu de la seva mare sorgida del terra. Tot podria semblar amenaçador, les ombres, un dinosaure fictici, un ós salvatge, però res li fa por. La veu de la seva mare balanceja el nadó tendrament, el fa fort, li dóna esperança. Se sent fort com un arbre.

Després la veu de la mare s'amaga i surt una llum de la casa. El nadó corre cap a dins. Ja és una mica més àgil, els seus ulls comprenen que està fent un viatge cap a la veritat del misteri. Finalment, la pregunta serà resolta. I dins la casa, la llum s'estira i creix ocupant tots els racons de casa. És la veu del pare la que sona ara i ve acompanyada d'uns sons aguts que li fan pessigolles per tot el cos. I comprèn que la seva història està per escriure, que el misteri és ell, però que amb ell hi ha un esperit que no l'oblidarà mai.

La llum, que ja s'ha filtrat dins el seu cos es redueix a l'exterior i torna a sentir la veu protectora de la seva mare qui l'alerta des d'un punt indeterminat de la casa a on hi haurà monstres a la seva vida, tan grans com forats foscos, però li diu que no es preocupi gens. Ella vetlla pel nadó i que passin els monstres de la vida que mai podran amb la força d'una mare. Encara que a vegades els monstres estiguin dins un mateix. El seu cap es fa gran i entén que pot ser tot el que vulgui, bo o dolent, bondadós o pervers. Comprèn, així, que en la vida hi haurà llum i hi haurà foscor, i que seva és la seva decisió: on hi estarà més a gust?

Però la festa no acaba. De cop, una boirina ho ocupa tot. El nadó s'ho passa bé perquè se sent en una muntanya russa i distingeix cançons i sons, tambors i violins. Ja sap que tot és un collage musical inspirat en ell. I no sols en ell sinó també en la vida i els valors que d'ella se'n desprèn. I la música ressona en el somni, la veu del seu pare, Ferran, envolta tots els racons de la casa i l'avisa de que tot somni i tota vida és finita, i que veurà vaixells fantasmes, estels blancs, muntanyes i castells, però que tard o d'hora el seu cos desapareixerà i serà un nou misteri.

Quan torna a casa, pot veure com una jove, (la seva mare?, la seva àvia?) és un esperit veloç que recorre tota la casa netejant, rient, ballant, bebent, pintant, cridant i vessant amor. Ja ho sap, ara sí, tot és per una festa en honor seu. Així van apareixent nous personatges i a poc a poc va coneixent els seus rostres, moviments, veus, mirades. Amb tant moviment al seu voltant el nadó balla content fent moure els malucs, amb ritme brasiler, seguint una bonica cançó d'amor. Així el collage continua dibuixant-se.

I torna el seu pare que amb un somriure, vestit de calavera, balla, tot fent saltironets, mentre udola que és dins el taüt. Cal dir que, ara sap que ni la seva mare ni el seu pare estan sols, que de tant en tant s'obren portes i apareixen els seus altres pares carregats de múltiples instruments que fan sonar una música a mig camí entre l'alegria i la melancolia, aquella cançó que fa que tanqui els ulls i aquella que fa votar.

Però tota festa ha d'acabar i per això torna la Louise, la mare, que li recita a cau d'orella que l'amor en la vida a vegades és un record amarg on les llàgrimes són de vi i els anys semblen buits. Però tot és a fe de bé. El nadó se sent més valent, més crescut i per això ja crescut pot entendre el que diu el pare quan li canta que tot plegat és fotut, que n'hi ha molts que tenen l'ànima en pena i que decideixen que no poden lluitar contra el que són.

Així doncs, el nadó entén que el viatge ha estat un calidoscopi on música i veus li han intentat explicar què hi ha més enllà dels núvols de cotó on es troba ara. Un somni revelador: sap què són aquells sorolls, que és música; sap que les veus canten, i sap que d'elles sols rebrà amor. És la seva família. I dintre d'uns anys el nadó, és a dir, ELLA, serà qui baixarà al soterrani. Ella també agafarà nous instruments i serà mare de bons sorolls. Serà una Anímic més.

Totes les vinyetes estan fetes per Lex Augé. Gràcies nano!

Entrevista a Ferran Palau, cantant d'Anímic

L'hora del pati, un festival de petit format a Breda

2011-05-02T14:47:00.000-07:00

Diuen que en temps de crisi l'enginy s'aguditza i que destaquen aquelles iniciatives més originals, que aporten un nou enfocament sobre la realitat que vivim i que mitjançant la seva difusió i comercialització fan dels seus ideòlegs uns bons emprenedors. En l'àmbit cultural probablement aquest enginy es bolca més cap a noves propostes que potenciades per les xarxes socials puguin expandir-se tant lluny com puguin. Per això no em sorprèn la bona rebuda del primer festival de L'hora del pati, a Breda. Una cosa tan petita, tan petita, però que ha sabut donar-se a conèixer venent precisament la seva principal virtut: la condició de festival de petit format.

Cartell de la primera edició de L'hora del pati

Que vivim en una bona època en la música catalana és innegable, però a més a més sembla que la música en directe viu també un moment esplendorós. Nombrosos bars programen música en directe i a més arreu de Catalunya proliferen els festivals de música cada any. Ara entrem en la temporada alta de festivals, però la programació festivalera a Catalunya cada cop s'estira més al llarg de l'any. La veritat és que em sembla admirable que hi hagi gent que vagi darrera d'aquests festivals i que la música de casa nostra i de fora es pugui sentir i conèixer a tants llocs. Recordo que estem immersos en una crisi que sembla ser que posarà l'ordre mundial potes enlaire. Doncs tot i així, la música no s'atura i els emprenedors tampoc.

Un d'aquest nous emprenedors és un jove periodista de la COM, habitant de Breda, de nom Franc Lluís, que va tenir la intenció de muntar alguna cosa cultural al seu poble per treure's de sobre la sensació de que era pràcticament invisible (més enllà de Ventdelpla) i a més mostrar al mateix temps part del seu patrimoni històric més ric (per fer un tastet històric, dir que el monestir de la població va ser fundat per la popular Ermessenda). Així doncs dins de molts dels esdeveniments culturals que podria organitzar va decidir per un que fos més mediàtic i que arribés sobretot a un perfil de gent jove però amb cert poder adquisitiu i cognitiu. Va muntar el primer festival acústic de Breda L'hora del Pati amb la inclusió de músics i bandes de casa nostra de vigència i de molta qualitat. El festival, que es va celebrar el passat cap de setmana de Sant Jordi, dissabte i diumenge, va presentar a Pau Vallvé, Fred i Son i Sanjosex (dissabte) i Principales causas del descenso del Rayo, Joan Colomo i Estúpida Erikah (diumenge). És a dir, un eclèctic cartell on es potenciava probablement les propostes més tranquil·les, sense grans bandes ni grans infraestructures, músiques tranquil·les, més lligades al pop-folk més íntim i proper que al rock de fer ballar.

L'emplaçament original del festival: el pati de l'Abadia de Breda

A l'hora de preparar un festival com aquest l'organització va tenir en compte vàries coses i entre les moltes variables a tenir en compte estava la climatològica, i sobretot quan el festival que es programava era a l'aire lliure. Per això i en previsió de possibles galledes d'aigua freda, el Franc Lluís i la resta de l'equip van habilitar el centre cultural d'Els Forns, un espai petit, però molt bufó encerclat d'antics forns de ceràmica. I va ser així, tant dissabte com diumenge, que aquells antics forns tèxtils van fer de pati per L'hora del pati, degut a la pluja inoportuna. Va ser una llàstima que es perdés aquell espai que en les fotografies de la web es veia ideal per l'ocasió, però l'emplaçament substitutiu va ser un encert, tot i perdre una mica d'aforament. Però ambdós dies Els Forns van fer patxoca, ben plens de gent disposats a escoltar bona música catalana.

Però tota aventura que comença sempre tindrà tots els imprevistos possibles, sinó, tanmateix, tampoc seria una gran aventura. En aquest cas, i traient el detall de l'aigua, a tres dies de l'inici del festival, el Pau Vallvé, que havia d'obrir els concerts defensant el seu magnífic àlbum 2010, va causar baixa per grip. Però, com que el Pau té tants bons amics que són tan bons músics com ell, amb una sola trucada al Jordi Lanuza es va arreglar tot. Així doncs els encarregats d'obrir L'hora del pati el dissabte van ser els Inspira, una banda de pop-folk que fan una música preciosa i delicada en moments que s'esqueia molt bé per un festival com aquell.

Joan Colomo, bon músic i millor showman al festival

El festival va estar molt bé, divertit, proper, ideal per aquells gourmets musicals que busquen el contacte més directe amb els seus artistes. El Lluís Franc, cofoi com pocs, destacava que a prop de 100 persones van omplir tant dissabte com diumenge el recinte cultural d'Els Forns. Tanmateix, la bona acollida del festival ha estat gràcies a un treball de difusió a les xarxes socials, a la presència en 17 mitjans de comunicació i, sense oblidar que és també un festival de la comarca, mitjançant l'enganxada de cartells als pobles veïns. Un altre indicatiu del possible èxit de la convocatòria va ser el fet de que nombroses bandes es posessin en contacte amb el festival per tocar-hi.
Dintre de la programació va haver-hi vàries perles, però vull destacar l'inquiet Joan Colomo. Amb un disc publicat, Contra todo pronóstico, el Joan ha demostrat que és un tipus que fa molt bona música, però a vegades sembla que això sigui el de menys. Podriem dir que l'adult Colomo no ha perdut la innocència d'aquell infant que experimenta amb tots els instruments que té al seu voltant. Toca la guitarra amb destresa però té davant seu una joguina que el fascina: el looper, on hi va gravant veus, fent sorolls explosius i, en resum, jugant com si fos un nen. Però suposo que això, en menor o major mesura, ho fan tots els músics, el que passa és que Colomo no s'arruga gens ni mica i experimenta davant el públic creant un show que esdevé la marca del personatge i que a vegades denota que no es pren gens seriosament a sí mateix. I la veritat és que és bo, bastant bo, i potser hauria de començar a creure-s'ho més i ser un puntet més seriós. Però crec que probablement llavors no se sentiria còmode i perdria el geni que té. I personalment, agraeixo que sigui així. Si més no, t'arrenca més d'una riatlla. Pel que fa a l'actualitat immediata, ben aviat hi haurà notícies noves d'ell doncs el seu segon disc ja està planxant-se i és qüestió de dies que estigui a les tendes.

Així doncs, objectiu complert Franc Lluís: Breda existeix culturalment parlant. Espero que el pròxim any se'n torni a sentir parlar d'aquest petit però gran festival de música independent.

Despertant el funk'n'rock

2011-04-21T07:51:00.000-07:00

A Solsona hi ha bon funk

Són tres nois, d'aparença adolescent, de Solsona que fa pocs mesos han tret el seu primer disc. Com tota banda novella i de fora del circuit metropolità, s'han forjat en concerts de festa major, en concursos locals i fins i tot han intentat dos cops guanyar el Sona9. A una tercera no optaran. Potser tampoc els caldrà ja.

Són els Despertadors Atòmics, tres nois que fan funk-rock molt ben facturat i que de ben segur que poc a poc se'n sentirà a parlar més i més. Darrera el projecte hi ha tres noms: Eduard Corominas, Edgar Riu i Andreu Moreno, tres amics músics coneguts des dels quinze anys i que en fa quatre que van decidir unir-se per explotar la seva passió musical: el funk'n'rock.

Les seves influències o si més no aquelles bandes a les quals els hi agradaria sonar com són Red Hot Chilly Peppers, Jovanotti o The Police. Però sols són bandes que els hi agraden, no us espereu trobar tant. I és que per una banda novella, els referents són importants per apuntar certes maneres, però el so del grup sols s'anirà formant al llarg dels dos o tres primers discos.

Per això, el primer disc, "L'ofici del rellotger", és un bon primer disc, amb les seves cançons identitàries del grup i d'altres que són correctes cançons per omplir el disc. Un exemple de cançó marca del grup és la cançó homònima del seu primer àlbum.

Però com els Despertadors no deixen de remarcar, el seu fort és el directe. La veritat és que des de l'estudi de Ràdio Desvern, l'acústic que van fer va sonar bastant bé. Per tant per saber-ne més sols heu d'escoltar la entrevista feta al programa de La Penya del Morro. I com sempre, música i concerts, al myspace.

Entrevista als Despertadors Atòmics

Falsets i greus a càrrec d'Erm

2011-04-07T08:49:00.000-07:00

David Pérez Barrachina és Erm, cantautor pop

Des del 2005, el David Pérez Barrachina va iniciar una nova singladura musical. Sense voler pretendre-ho de cop i volta es va veure al PopArb i va haver de crear una banda d'urgència per defensar les cançons que havia composat feia relativament poc temps. I així, poc a poc, el David va veure que la seva música agradava.

De caire bastant intimista, Erm no descobreix la sopa d'all, però si més no suma una mica més dintre de l'ampli ventall de la música pop de casa nostra. El que si que es descobreix del seu nou disc, "L'home que gira" és que la producció està bastant més cuidada, cortesia del "Manel" Arnau Vallvé, i que les lletres arriben més, sense grans elaboracions ni molta poesia, buscant més aviat les històries cuotidianes amb un bon component emotiu. El tema és simple, el mirar enrera i veure com tot el que haviem de ser s'ha quedat en la nostàlgia. És un disc que parla de nosaltresw, com una generació desorientada, abocada al record.

Per altra banda cal destacar del seu disc la interpretació vocal, on de vegades sona més falset i a vegades més greu. És un bon disc i el David Pérez Barrachina, un bon cantant. Aquí abaix teniu la entrevista feta des de La Penya del Morro, a Ràdio Desvern.

Entrevista a David Pérez Barrachina, cantant de Erm

Pastora, la bona radiofórmula

2011-04-07T08:26:00.000-07:00

Pastora, una reproductora de hypes. Del Lola a la Noria Fóbica.

Dins el mercat català hi cap molts estils musicals, moltes propostes, unes que arriben a més gent i d'altres que n'arriben a menys. Des d'aquest bloc s'ha volgut promocionar d'aquella manera a grups que potser no són tan coneguts pel gran públic cas d'Inspira, Pau Vallvé,... però que gaudeixen de prestigi dins el món de la crítica especialitzada.

Però què passa amb les bandes que arriben a les masses? Aquelles que facturen música de caire més comercial? Perquè què és la música comercial? Hi ha uns paràmetres pèr fer música comercial? Probablement sí. Però aquell qui compleix els paràmetres de la música comercial del moment fa bona música o mala música? Suposo que la resposta és sempre la mateixa: cadascú li agrada el que li agrada i li arriba el que li arriba.

El que és innegable és que Pastora sembla ser que ha sapigut estar bé a tot arreu. Va sorgir com un hype amb la cançó de "No me llames Dolores, llámame Lola", i per alguns continua sent la banda d'aquest single. Però no és així. Pastora ha sapigut facturar uns quants èxits més en la seva carrera musical duarnt deu anys. I sobretot ho ha fet creant un estil musical concret, una marca pròpia que es mou entre el pop-rock i el dance suportat per la potent veu de la Dolo Beltrán, probablement una de les veus femenines de casa nostra més populars.

Pastora ha tret ja fa unes setmanes un nou disc, "Un viaje en Noria" on explota el so de la banda creant uns quants èxits que de ben segur ja els hauràs sentit a les ràdio generalistes. Perquè Pastora és un grup de radiofórmula, però és un bon grup. Si més no, a mi m'agraden les seves cançons, animades i sens masses pretencions.

Així doncs, si voleu saber-ne més a continuació teniu l'entrevista realitzada des de La Penya del Morro a la cantant i actriu Dolo Beltrán.

Entrevista a Dolo Beltrán, cantant de Pastora

Fenomen Paranormal Manel

2011-03-27T13:58:00.000-07:00

Ja fa unes quantes setmanes que Manel ha tret el seu segon disc al carrer. Ja fa unes quantes setmanes que tothom no deixa de parlar sobre el fenòmen Manel. Ja fa unes quantes setmanes que la gent, bastanta gent comença a estar-ne farta de tant parlar del mateix. No els hi falta raó, però així és l'engranatge de marquèting periodístic d'aquesta petita terra. Probablement jo, ara, també en formo part d'aquesta immensa bola de neu, aquest, en termes twiteros, trending topic, que es retroalimenta i creix a través dels mitjans de comunicació i xarxes socials. Ho sento per tots aquells que pensin 'mira, un altre propagandista de Manel que penja al seu bloc una crítica sobre el disc'. I sí, és així, no me n'amago. També ajudo a la propaganda gratuïta de Manel.

Manel, cofois amb l'armadura

I què té de bo el segon disc de Manel, 10 milles per veure una bona armadura? Principalment, el pas fet cap a una major complexitat en les lletres, sobretot, i en la música. He fet unes quantes escoltes del disc i encara hi ha algunes cançons que em costa de desxifrar de què em parlen. Així doncs per saber-ne més m'he informat per les interpretacions de gent més versada que jo i poc a poc he anat desxifrant les intencions, els sentits en lletres com "Benvolgut", "Boomerang" o "Criticarem les noves modes de pentinats". I poc a poc, he anat entenent, copsant els lligams entre frases, elaborant el puzzle per fer-me la pel·lícula complerta. I és que a diferència d'aquell genial "Els millors professors europeus", aquí les històries agafen un caire diferent. Continuen les històries més quotidianes però s'alternen amb certes faules, històries sense cap referent geogràfic o històric (l'excepció està en el "Boomerang" i les rampes de l'Indurain a l'Hautucam) i fins i tot amb un to fantàstic (la lloada "Aniversari" n'és el cas més flagrant). Però la sensació al final de tot plegat és que Manel ens parla més del desamor, de la nostàlgia. I ho fa des d'uns relats protagonitzats per personatges marcats per històries d'amor que recorden entre el somriure per sota el nas i el penediment per haver perdut el que ja tenien. És a dir, Manel, mantenint les seves senyes d'identitat entorn a la forma d'expressar-se, es presenta més cru i alhora vitalista en la semàntica del missatge del disc.

No vull destacar cap cançó. Totes, sent diferents entre elles, em semblen ben boniques. M'agrada el trombó de "Boomerang", m'agrada el rotllo a mig camí entre Lost i Danny Elfman d''"Aniversari", m'emociona el retrat de l'amor de "Criticarem les noves modes de pentinats", em sorprèn l'alegria d'"En Miquel i l'Olga tornen", i em sembla un final rodó "Deixa-la, Toni, deixa-la", a mig camí de la habanera i una orquestra de Nova Orleans. Manel m'agrada.

Però, i sense voler semblar pedant, com és que a la resta de la gent agrada tant? No entenc com és possible que Manel sigui número ú en ventes tant a casa nostra com a la resta de l'Estat. Manel és un grup complex, tant musicalment com en les seves lletres. No em puc creure que a tanta gent de clases, de vides i gustos molt dispars entre sí, els hi pugui agradar la banda catalana. No considero que la seva música sigui popular. Manel toquen música pausada, tranquil·la, emparentats per uns ritmes mediterranis molt arrelats i també se'ls descriu com a hereus reciclats del folk de la Nova Cançó. I amb tots els respectes, però aquests estils musicals no han copat gairebé mai les llistes musicals del nostre país, acostumats més a 'lo latino' o al pop rock més comercial. I Manel no s'escau dintre aquests estils. Però si pràcticament no tenen cap tornada en cap cançó! Com vas a fer una cançó popular sense una tornada que se't repeteixi al cap? Així doncs, per mi entre Fenomen i Manel hi falta una paraula: Paranormal. Però vaja, probablement, exagero, i no n'hi ha per tant.

L'home del costat esquerra, Pablo Alborán, ha cedit el nº1 en vendes a Manel

Ah, i per cert, un dels Manel, l'Arnau Vallvé, percussionista, va passar també per Ràdio Desvern, a La Penya del Morro. Aquí teniu l'entrevista.

Entrevista a Arnau Vallvé, bateria de Manel

Raydibaum retalla les distàncies al demà

2011-03-11T15:39:00.000-08:00

Els hi va costar de marxar. El Pep deia amb els ulls brillants que era un dels millors concerts que havia viscut. Els altres van assentir amb la mateixa lluentor. No crec que ho diguessin per dir, si més no, de ben segur que aquell sentiment, en aquell moment, era verdader. Per part meva, sols puc dir que em vaig sentir privilegiat, extasiat, havia estat realment molt xulo, arribant a certes quotes emocionals. Però vaja, probablement també em vaig deixar endur per l'eufòria del moment. El que és innegable és que aquella nit Raydibaum van connectar amb els quatre gats que érem anxovats al Demodé, un bar més llarg que ample, entre parets de pedra i vigues de fusta.

La banda no havia estat tant propera com en el Demodé

***********************************************************

És l'àlbum blau de Raydibaum

Com molts grups actauls, Raydibaum va començar a moure's en anglès. Ja fa deu anys que Ricard Monné i Daniel Foz, bateria i baix respectivament, es van unir al cantant i guitarrista Valen Nieto i el guitarra Pep Rius. Al 2004 van convèncer a Ramón Rodríguez (Madee, The New Raemon) perquè des del seu segell, Cydonia, publiqués el "Grided Elephant". Després va venir "The biggest box" i al 2008, el punt d'inflexió de la carrera de la banda catalana, el "Manual de Gènere Catastròfic", el disc amb el que es van atrevir amb gran encert en la nostra llengua. I des de fa un mes i mig, han fet un pas endavant amb el "Per fí, potser, demà", l'anomenat àlbum de la maduresa, on cada cançó se m'està gravant a foc lent dins el meu cap. Probablement, d'això se'n diu hits o himnes. Doncs això, Raydibaum s'han currat un 'demà' farcit d'himnes.

El single és "Alfabet", una cançó bonica, d'estructura senzilla, i que sintetitza bé el so i el missatge del disc. Sabrem on estem i escriurem qui som... Però hi ha molts altres hits al llarg de l'àlbum blau. Aquest és el cas d'"Els fils", el tema que obre el disc, amb la col·laboració vocal del Pau Vallvé. O "Matí", un tema enèrgic amb un magistral Pep Rius a la guitarra i un piano amb ecos de The Who. I què dir de 'De petit', amb els Mine posant veus per darrera, o del Jordi Lanuza, ànima d'Inspira, que propulsa la seva veu greu a 'Compartir' i a 'Dins la balena'.

Però per sobre de tot, m'emociona molt la cançó "Pes". No sé perquè, però m'aporta quelcom que la resta de cançons no tenen. Em sembla una cançó rodona, tant en la composició, en la lletra, com en la interpretació del Valen. Recordo bé la seva tornada des de la primera escolta.Tot comença amb una frase amb intensitat baixa, dita amb suavitat (Hola com estàs...) repeteix el to a la següent frase (no et veuré mai més...). Després marca una pausa i puja de to fins arribar a un punt en que s'espera que acabi més alt encara (que parteix el cel...), però no. Torna a fer la pausa, marca Raydibaum, i torna a baixar el to (... de l'infern). Amb aquesta tornada el que demostra és que té una tessitura molt àmplia i que ho fa d'una manera natural i molt elegant en cada una de les notes que el Valen entona. I des de llavors aquesta cançó se m'ha quedat gravada al meu cap. És per això que penso, aquesta cançó, sols ella, bé que val una entrada al bloc.

************************************************************

Pep Rius estimant la seva guitarra

Deu, vint, trenta persones contant els músics? No érem més els qui vam gaudir del concert amb la banda al complert. I per tant, es pot suposar que els allà assistents érem col·legues i fans irreductibles. Ara per ara, no em puc englobar en cap d'aquest dos grups. Jo era un nou vingut, però em coneixia bastant el repertori... de l'últim disc. Tanmateix, quan van atacar temes del 'Manual de Gènere Catastròfic' com 'Aurora' o 'Autopistes del meu cap', sols em va caldre parar la orella i resseguir el que deien tots els col·legues i fans que cantaven al meu voltant. Però el grup es va encarregar sobretot de repassar tot l'últim àlbum que si que coneixia bé. Dues cerveses després i unes quantes cançons més el grup va voler acomiadar-se però es van veure obligats a seguir durant vint minuts més on van atacar temes dels primers treballs en anglès i dos temes de l'Adrià Puntí (o Josep Puntí).

I al final, ulls brillants i gràcies, moltes gràcies. I la confirmació de que són un bon grup i que en directe poden ser encara millor. I, a més a més, amb un Pep Rius en estat de gràcia: introduïnt les cançons a mitges amb el Valen, interactuant amb el públic, el qual fotografia per fer un tweet i com sembla ja habitual acceptant les pulles amistoses dels companys de banda. El bufó del grup, però un geni amb una gràcia als dits i als peus que posa a Raydibaum al meu particular podi de bandes predilectes.

**********************************************************

I, per acabar, com no podia ser menys, abans d'aquest bolo, feia ja uns dies que el Valen Nieto i el Ricard Monné van passar pels estudis de Ràdio Desvern i es van deixar entrevistar pel Jordi Domènech i jo a La Penya del Morro. Aquí teniu la entrevista, interessant, entre altres coses, per descobrir que tenen en comú els Raydibaum amb Aerosmith.

Entrevista a Valen Nieto i Ricard Monné de Raydibaum

Raydibaum tocant de peus a terra

Estúpida Erikah: l'entrevista

2011-03-11T11:18:00.000-08:00

Lluís Bòria és gran part d'Estúpida Erikah

En anteriors posts parlava d'un dels grups revelació de la prolífica escena musical catalana i pel cual declarava la meva admiració pel seu primer treball discogràfic. Són Estúpida Erikah, un grup de present brillant i de futur esperançador.

Al capdavant del grup està un músic de Terrassa que fa uns pocs anys vivia a Londres, però que cansat de la boira i els fish and chips va decidir tornar a Catalunya a sentir-se a prop del mediterrani i a iniciar una nova aventura musical. I l'aventura del Lluís Bòria va fer parada i fonda a Ràdio Desvern, on des de La Penya del Morro i en persona va conversar sobre el projecte de Estúpida Erikah. Una joia d'home, que a més a més es va deixar grabar mentre tocava la preciosa Iturralde González. Així doncs aquí teniu el podcast de l'entrevista i el vídeo de la cançó. Gaudiu-ho.

Entrevista a Lluís Bòria, cantant de Estúpida Erikah

Música de tardor

2011-03-08T14:51:00.000-08:00

Dotore evoca a l'estiu en el seu últim disc

Des de La Penya del Morro, m'encarrego, amb il·lusió (Mas dixit), de fer entrevistes a grups de música, a cantants a músics de l'Escena Musical Catalana. Però a vegades m'escapo de la norma i entrevisto a grups que traspassen fronteres. Aquest no és ben bé el cas, però més o menys.

Pablo Martínez Sanromá és un xaval de Biscaia que porta ja uns anys afincat a Barcelona per motius professionals (queda clar que la música, com la gran majoria dels músics, no és el seu motor d'ingressos) i ja fa uns anys va engegar el projecte musical de Dotore. Enguany ha publicat Los veranos y los días, un disc tendre, càlid, un disc que sona a tardor (tot i que el propi Pablo fuig d'aquesta etiqueta), a quedar-se apalancat a casa, cafè en mà, manteta als peus i cap en blanc.

Un disc que sona a tardor

O no, tal com mana el títol tot el disc parla de l'estiu, i ho fa des de tots els punts de vista, de manera nostàlgica o explicant històries de caire més festiu. Malgrat tot, musicalment parlant, el pop de Dotore no sóna a festiu, no és agressiu, es suau i tendre, talment com la seva veu acompanyada del chelista-pianista noruec Håvard Enstad i el bateria de Donosti Iñaki Irisarri.

Aquí us deixo la entrevista perquè la gaudiu.

Entrevista a Pablo Martínez, cantante de Dotore

Estúpida Erikah: una altra perla catalana

2011-02-16T09:47:00.000-08:00

Són aquests els músics del futur?

No arribo a tot. És una realitat, ara mateix mentre escric aquest post s'està gestant un nou projecte musical a casa nostra que dintre d'uns mesos se'n donarà a parlar. Ja en parlarem de la seva qualitat, però el que queda clar és que aquest grup, aquest compositor que en aquest moment s'està creant sumarà una mica més al nodrit mercat musical de casa nostra. Sigui per les noves eines informàtiques, per les xarxes socials, sigui per la facilitat d'accés a qualsevol música del món, l'escena musical catalana està creixent sense complexes i sense fronteres. Un altre debat que es podria iniciar és el de distingir el soroll de la música. Però jo sóc partidari de, com molts altres opinen, quanta més música hi hagi, quants més grups es donin a conèixer, més possibilitats de que surtin gent molt vàlida. Sols treballant i donant totes les oportunitats i facilitats la música creixerà en quantitat i per suposat que en qualitat.

I per poc que deixo passar una nova perla musical catalana. Es diuen Estúpida Erikah. Va ser per un bon amic que des de ja fa uns mesos en va anar insistint de que els escoltés, però no hi havia manera que mai em recordés de cercar-los per la xarxa o per l'spotify. Fins que finalment, el col·lega va agafar la determinació de passar-me un link perquè em descarregués el disc. I plaf!, colleja al clatell. La veritat és que l'impacte emocional ha estat fort. I la ràbia per no haver fet cas al meu col·lega abans també és gran, però no em preocupo. Tindré temps de veure'ls, i de ben segur que serà un grup que tirarà endavant.

El seu primer cd és el 'Decorant interiors, decorant exteriors'. Musicalment sonen a pop rock tranquil. Les influències que marquen altres (que tenen més orella per comparar que jo) van des de Nick Cave, Tindersticks, Bob Dylan o Micah P. Hinson. Ells sabran.

Són sis i sonen a veu trencada (la del cantant i fundador Lluís Bòria), a guitarres, a percussions seques, a violins que imprimeixen un so a vegades pausat més de caire folk, i altres un contrapunt més èpic i/o tràgic i també a instruments que últimament sentim a molts grups com són la melòdica i el carilló. També cal destacar la segona veu de la Magalí Licari, suavitzant les cançons amb el contrapunt a la veu trencada del Bòria. I també hi ha lloc pels cors, com són al principi a 'Un ninot i una ninet', una de les més enèrgiques i ràpides del disc, i sobretot a la genial 'Els àngels ploren així', on es reflexa de manera més clara la mirada irònica i trista del compositor sobre la humanitat i ho fa com si se'n fotés de tot, de la manera més divertida, més festiva, creant el himne que demanaran a crits tots els seus fans per corejar plegats que els àngels riuen, però a vegades ploren així. Heus aquí un directe que van fer des dels estudis de Can Icat.

Perquè et diuen que ets estúpida, Erikah?

Però la tònica general de Estúpida Erikah no rau en l'alegria naïf dels àngels. Generalment les cançons del disc tenen una composició molt clàssica, començament tranquil i poc a poc van creixent sigui en les guitarres i les percussions, sigui en la interpretació vocal. Probablement, la cançó que millor marca el in crescendo és la homònima 'Decorant interiors, decorant exteriors', on al contrari de l’anterior se'ns mescla un missatge més optimista amb una música més tirant a ideal per dies de pluja (encara que ploguin serpentines). Queda clar que al Lluís Bòria li agrada els contrastos. Vosaltres mateixos.

Decorant interiors, decorant exteriors de Estúpida Erikah

Musicalment és senzill, però efectiu i gaudeix d'un valor important que és la veu del Bòria, una veu amb personalitat. En les lletres, Estúpida Erikah és un contador d'històries que repassen diverses històries d'amor sobretot, i esbossa alguna crítica social. Però la sensació és més aviat trista, plena de melanconia i de tendresa. Com en 'Iturralde González', una cançó tranqui-la, on lo important és la història costumbrista d'una parella que viuen una vida d'amor entregats a ells i al Barça. És de fet, una oda al soci de tota la vida del Barça, als avis que porten el net al camp, aquells que marquen els seus petits actes quotidians lligats a la filosofia, a la tradició del futbol, processant-se tant amor mutu com als colors que representen. Ja ho diu ben clar la cançó, el millor de ser del barça és ser-ho al teu costat.

Iturralde González de Estúpida Erikah

Quatre peluts i una noia: la banda del moment

També podria parlar d'aquesta curiosa declaració d'amor/odi pels festivals massius de música com és 'Primavera, summers i fibs', o de la hipnotitzant i psicodèlica Sangonera, l'últim tema del àlbum d'un grup que, a més a més, ens planteja un dubte, una enigma per jugar i seguir l'evolució de la banda: qui és realment Erikah i perquè és tant estúpida? Per saber-ne més connecteu-vos al seu myspace, spotify, facebook i demés accessos internetils.

La festa de comiat de Madee a Barcelona

2011-02-15T07:17:00.000-08:00

Alter ego folkie de Ramón Rodríguez

Ramón Rodríguez ja és un músic, un cantant, ben conegut. Ell és The New Raemon i ja porta una temporadeta que s'ha presentat com una de les propostes musicals de casa nostra que fa més patxoca i que més adeptes va recollint. Precisament ara està al caure el tercer disc com The New Raemon. Es tracta de 'Libre asociación', i el podeu escoltar aquí i en podeu llegir una molt bona crítica aquí. És un bon disc, però que s'allunya del Raemon que s'havia donat a conèixer, aquell de tall més folkie. The New Raemon es reinventa. O no. Doncs no, ben bé. De fet torna als origens de tot. I els origens de tot estan a Madee.

Madee és una banda liderada pel propi Ramón Rodríguez, acompanyat de cinc músics, Adam Vives, Capi, Pep Masiques, Lluís Cots i Marc Prats. Que fa vora deu anys van voler iniciar una aventura musical a mig camí entre el hardcore, i el grunge, és a dir una cosa rockera molt contundent i molts cops fosca, alguns diuen que també ve del emo, però com que jo mai he sapigut exacatament com sona el emo em decanto més aviat pel que ja he dit. Soni com soni, a mi sempre Madee m'ha sonat de collons. De fet, amb el temps m'ha arribat més aquest grup que no el folk de The New Raemon. Qüestió d'emocions.

El cantant captat pel Hara Amorós

El perquè d'aquest post, a part de per recomanar Madee i el seu cantant, és per explicar les sensacions que vaig viure ahir durant el concert de Madee a l'Apolo, l'últim que feien a la ciutat abans de separar-se definitivament. Podreu endevinar que tot va anar molt bé i que vaig gaudir com un nan (o disfrutar como un enano per qui ho vulgui entendre). Haig d'admetre però que mai he acabat de penetrar del tot en la discogràfica dels Madeee, doncs principalment conec el fabulós 'L'antàrtica' i l'anterior, el 'Orion's Belt'. Els dos primers no els he catat encara. Però vaig tenir sort ja que la gran majoria dels temes eren dels dos discos citats.

Tot va començar amb precisament el tema homònim del 'Orion's Belt', una preciosa manera de començar el recital: des de baix, amb aquesta semi balada (si és que es pot dir que Madee tinguin balades vaja...), carregant l'ambient d'aquesta foscor pesada que genera la veu del cantant, però que poc a poc va pujant de to a mesura que les guitarres pujen escales per acabar en una comunió èpica que encongia el cor a més d'un aficionat allà assistent. Una preciosa manera de començar i en certa manera de resumir el so de Madee. Però Madee va ser molt més i millor que l'Orions. Acte seguit van atacar The wounded i els bioritmes van pujar encara més. Des d'allà ja es veia el magnífic treball de totes les guitarres, però sobresortia de la segona línia un so contundent i sec, la bateria del Cots. L'únic error, i que es repetiria al llarg del concert era l'escàs volum de les segones veus, d'aquells aaaaa que es repeteixen tant en aquesta cançó com en moltes altres, marca Madee. Però es clar, no tot pot sonar igual de bé que en el disc. Acte seguit una altra de l'Antàrtica, la curiosa I'm a green swimming pool. Llàstima no gaudir de la trompeta que sona en el disc. Però, de totes formes, fou memorable també.

Després l'Antàrctica, Fallen Heroes, Alnitak, la enèrgica Polonium, ... i entre cançó i cançó poca xerrera en un principi, per, poc a poc, deixar-se anar amb bromes, dedicatòries, picades d'ull a algun fan, i fins i tot, la primera i última intervenció de Adam Vives (com es va encarregar de ressaltar el propi músic) en tota la història de Madee. La ocasió s'ho valia suposo. Ells se'ls veia bé, tranquils, sobris i fins i tot guasons, però la veritat és que semblava que estiguessin un pèl cansats o si més no descentrats puntualment. O potser sols va ser cosa del bateria, doncs en un parell o tres de cops no sabia com havia de començar la cançó. Però quan estàs en família i en una festa de comiat, deixes que aquestes coses passin amb naturalitat i t'ho prens a broma. I entre conya i pífia, grans cançons de rock fosc, pesat, tant ben fet i executat que més d'un perdut per allà podria pensar que aquesta gent no venen de Cabrils, sinó de Manchester, Londres, Boston, o qualsevol ciutat anglosaxona.

El concert avançava, la sensació era aquella de 'per favor que no s'acabi que m'ho estic passant de por', però el temps passava i s'aproximava inexorablament cap a un final marcat. Dos temes més va dir el Ramón. Van ser Mu i Mintaka (Mintaka és el nom d'una constel·lació; Mu, doncs és mu, no queda clar?), on els mig temps, on les línies més lentes es van alternar amb la ràbia característica en les veus i les guitarres del grup, i on Ramón Rodríguez intenta imprimir els aguts més forts de la nit (i on, si no recordo malament, va patinar un pelet). I pam! Ja està.

Madee: mira-te'ls aquí perquè en directe ja no podràs

Doncs no, que estem en la típica pausa perquè tots els fans allà reunits aclamem la sortida dels músics per adreçar els últims temes, les quatre últimes perles. Mentrestant guaito amb estupefacció i admiració la colla de fans que tinc davant, un grupet de prepubers amb palestins i amb serrells ordenadament rebels i que venen acompanyats de la germana gran i dels pares d'algun d'ells. Sembla que hagin vingut, crec, perquè la entesa (la germana gran) els hi obri els ulls en plan, mireu xavals quina música més bona que fan aquesta gent, això és bon rock i no la merda dels Tokio Hotel (el mal entès emo) que escolteu. Però més tard endevino que aquella curiosa congregació venen a veure el tiet, o el germà, un dels dos guitarres. I és que ja ho he deixat anar, el concert va ser una festa de comiat amb la família. D'altra banda, segur que aquells prepúbers van aprendre de ben segur una bona lliçó de música. I encara els hi van quedar els bisos.

Així la banda va tornar i va enfrontar la recta final amb uns quants cops de guitarra amb 'Clumsy' del 'Secret Chamber', el segon treball de la banda, i després van tirar cap enrera un pas més per atacar 'Impulsor' del primer disc, 'Songs from Cydonia'. I després, per fí, el tema, el hit de la banda, Transference #2, un dels que més m'agraden.

Curiosament aquest tema, el més corejat i sabut per la parròquia, és probablement un dels que menys representarien del so Madee (no en va, fou l'únic tema emès a la MTV) i que més s'aproxima el que després ha estat The New Raemon. Fos com fos, la gran majoria estàvem encantats d'haver conegut Madee mentre repetiem la tonada, You know you now you know,.... I el final de festa va ser amb la primera transferència, 'A lack of Bravery', una altra mostra perfecte del so Madee, on es contempla la essència: inici tranquil, malencòlic amb una melodia trista, emocionant, amb un punt de cors i una veu que sembla que va relatant un conte, però que en un punt de la cançó gira per pujar cap a un camí més vigorós on la ràbia i la força es deixa notar en tots els instruments i en la veu del Ramón Rodríguez repetint Down ahead, down ahead, down ahead... així tant llarg com va ser possible fins a l'èxtasi.

Però tots allà van sortir levitant. Madee aquella nit va recrear un gran concert, un regal pels seus fans, els de tota la vida i els que fa poc que sabem de la seva existència. Un concert d'altra forma made in BCore, aquesta discogràfica que sap treure coses tant ben parides com el Ramón Rodríguez, Standstill (bé, ara no són de BCore, però van començar allà), Joan Colomo, Nueva Vulcano o La Célula durmiente.

I així es va acabar tot. Em va saber greu no haver descobert Madee abans, però es clar no sempre es pot arribar a tot, i la veritat jo fa uns quants anys ni se m''hagués passat pel cap escoltar un grup com aquest. És el que es coneix com maduració?, ampliació d'horitzons musicals? Sigui com sigui, almenys no he arribat tant tard, doncs ja els he vist. Tanmateix, ara ens queda The New Raemon, que no és moco de pavo ni molt menys. Si en voleu saber alguna cosa més del Ramón Rodríguez, escolteu la entrevista a La Penya del Morro de ja fa any i mig gairebé arrel de la publicació de 'La dimensión desconocida'.

El corrent democràtic de la música o l'efecte de les perles al facebook

2011-01-31T09:44:00.000-08:00

Enrola't ja a la corrent!

La corrent del facebok de tant en quant et deixa caure alguna perla. Recordo ja fa uns deu mesos quan un col·lega... bé... sí... un agregat al facebook, deixe'm-ho així, va penjar un link sobre el disc de Charlie Winston, una autèntica troballa, una perla que va culminar quan vaig assistir al concert antològic que va fer pel Cruïlla de cultures i vaig arribar a parlar amb el cantant. Però això són figues d'un altre paner. El que importa aquí és com va aparèixer a la meva vida en Charlie Winston. Perquè sé que si no hagués tingut facebook probablement no hagués tingut accés a ell.

Sóc una persona que per gust i per professió (no professional) intento estar alerta a les novetats musicals d'aquí sobretot, i de més enllà, també una mica. I fa deu anys quines eren les opcions per enterar-se del més nou o del que era d'imminent arribada? doncs per les revistes especialitzades, algun programa de ràdio, de tele i poca cosa més. Ara tenim myspace, lastfm, spotify, facebook,... fins i tot a vegades crec que tenim massa. O no n'hi ha mai prou en el camí de la democratització absoluta de la música? La veritat és que a mi ja m'està bé com està, tot i que a vegades costi filtrar el que realment és bo del que et volen imposar en totes aquestes xarxes socials.

I recentment m'ha arribat una nova perla de la corrent facebook. Aquest cop l'emissor ha estat una persona suposadament encara més llunyana a mi, doncs és el company d'una amiga... a la que tampoc veig massa. Però vaja és el que tenen les xarxes socials que crees relacions virtuals amb gent amb qui tens pràcticament nula implicació emocional a nivell real. Però la qüestió és que la perla ha estat sonada (i sonora). I ha arribat també d'una manera peculiar. Es tracta de Edward Sharpe and the Magnetic Zeros i la cançó Home.

'Home' de Edward Sharpe and the Magnetic zeros

Ja fa uns dies, unes setmanes vaig sentir a un programa radiofònic de matí com comentaven un video que havia aparegut a youtube (una altra font inesgotable de música per descobrir) un vídeo que lo petava on es veia com un pare i la seva filla, tota mona ella vestida en pijama, cantaven aquesta cançó.

Però com la majoria de vídeos que comenten després no recordo de mirar-me'ls i passa a l'arxiu de coses semi-oblidades. I dic semi perquè finalment facebook va tornar a trucar a la porta d'aquell magatzem. El conegut en qüestió havia penjat el vídeo. I vaig lligar caps. Així vaig arribar a conèixer el magnífic grup de l'Edward. Tinc el cd baixat, 'Up from Below', i realment és una joia. Un grup de hippies que toquen música d'arrel americana, amb tres o quatre himnes i amb unes quantes cançons que sonen a western, a indios més que cowboys.

Convoca als esperits de la terra al ritme dels Magnetic Zeros

I la corrent segueix i seguirà. Quina serà la propera perla? d'on sortirà la propera troballa musical? vindrà d'una xarxa social? de la premsa escrita? del boca a orella? tantes preguntes que em provoquen una reflexió, una certesa absoluta, la música no pot estar més viva que mai. O sigui que no em vinguin amb què estem passant un mal moment per la creació musical, i no estic parlant de la pirateria, eh? què més dóna la pirateria del cd quan tens la música pràcticament de manera gratuïta en qualsevol aparell de reproducció (aparells que d'altra banda, són col·locats al mercat per més d'una casa discogràfica o si més no per empreses amb lligams amb alguna) ? eh, què més dóna? no mataran ni matarem la música perquè en el camí de la democratització d'aquesta no hi ha fí.

Tones flamenques (i més)

2011-01-29T07:45:00.000-08:00

Las Migas és un projecte nascut ja fa uns quants anys de la passió pel flamenc i per altres ritmes de quatre noies que es van conèixer a l'ESMUC. En poc temps van començar a composar temes i a tocar a molts llocs fent-se un nom en l'escena local del flamenc. Ja fa uns mesos que van treure el seu primer treball discogràfic 'Las Reinas del matute', on, de fet, l'únic que van fer va ser plasmar algunes de les cançons que ja portaven temps cantant arreu de Catalunya, l'estat i part de l'estranger. De fet, és com un regal pels seus fans que feia temps que esperaven tenir les cançons en format físic i ben empaquetat.

Així doncs, dos de Las Migas van passar-se per l'estudi de Ràdio Desvern per xerrar del que significava ser una Miga, d'on ve el seu art i fins on pot arribar. Llàstima, però, que a la visita de la Marta Robles i la Isabelle laudenbach no se li sumés la de la Sílvia Pérez Cruz, una veu única que va més enllà de Las Migas, amb un present i un futur si més no brillant. Però no sols és la Sílvia, Las Migas són les quatre i totes les cançons de 'Las Reinas del Matute' i les que han de venir. Las Migas pesen més del que evoquen nominalment. Són tones de sentiment i bona música.

Entrevista a Las Migas

El dol de El petit de Cal Eril

2011-01-08T07:41:00.000-08:00

Al bosc s'ha d'anar elegant

Joan Pons és un jove músic. Jove d'edat i en experiències musicals. Entorn als trenta anys o superant-los, el Joan ja fa uns anys que va engegar un grup de música a mig camí entre el folk i el rock, amb uns tocs galàctics molt en la línea de Sisa i Riba (sobretot en les lletres). Però sobretot el que va voler reivindicar és la seva condició de noi de camp. Originari de Guissona, El Petit de Cal Eril, ha publicat fa poc el seu segon disc, Vol i dol.
Aquest nou treball ha reafirmat a en Joan Pons com una de les veus que canten en català més personals. Amb el seu indissimulat accent lleidatà, el cantant i compositor ha creat un segon disc de to més fosc, amb lletres més greus, on la mort és un referent motor que recórrer el disc. Bon exemple són les dues primeres cançons, Cendres i Cau la neu. Però el disc no està exempt de rareses i delicadeses com són les dues parts de Partícules de Déu o les dues parts de Decapitació (la primera amb la magnífica veu de Roger Mas), que responen a dos poemes de Pere Quart.

Una portada desfigurada per un disc ple de poesia

Personalment m'enamora la primera part de Partícules de Déu, amb aquesta senzillesa en la composició musical, però amb molta força en la interpretació vocal. Cal dir a més que en directe, guanya el conjunt i s'en surt encara més el Joan Pons al fer-se pròxim a l'espectador amb la seva parla incontrolada i les seves històries no exemptes de certa ironía i surrealisme.
I com no podía ser d'altra forma aquí us deixo la entrevista que li vam fer a La Penya del Morro, a Ràdio Desvern. En aquesta veureu que això que fa el petit no és música rural, ell fa la seva música i ja està. Les etiquetes per qui les busqui.

Entrevista a Joan Pons, El Petit de Cal Eril

Un brindis pels Mine!

2010-12-30T07:50:00.000-08:00

Si diuen que el Puigporret és el premi musical més prestigiós que otorga la crítica musical, el més mediàtic sens dubte és el Sona9, organitzat per la revista Enderrock, gairebé un autèntic lobby en crítica musical de casa nostra. Si fa uns posts deixava penjada la entrevista a La Iaia, el flamant guanyador del Sona9, ara li toca el torn a els que van guanyar l'anterior edició i que realment sonen molt i molt bé.
Fan un tipus de pop rock amb clars tons a The Beatles (no en va, el Bernat Sánchez, el cantant, va vestir una cassassa a l'estil Sergent Peppers en un concert celebrat al Luz de Gas on van acabar cantant Taxman), als Beach Boys i alguns diuen que a The Smiths. El que queda clar és que han mamat molts clàssics, com per exemple David Bowie, del qual van haver de versionar Life on Mars pel Sona9 i que ha acabat sent un dels temes que acaben tocant com a bis en els concerts.
Però tant fa les influències i les etiquetes, la seva música passa bé, no és ni agressiva ni molt dolça, ni pesada ni lleugera, no és música de ball però et fa picar el peu i moure una mica els malucs. Són frescos, joves i animats i han publicat el disc 'Un brindis pel nen androide'. I amb ell han deixat una petja forta a l'anuari musical en català.

Aquí abaix teniu la entrevista feta al programa de La Penya del Morro,de Ràdio Desvern. I jo brindo per ells per venir al programa.

Entrevista a Mine!

I també tenen videoclips! Aquí el Pastís, un bon tall de Mine!

El jazz també evoca

2010-12-28T08:55:00.000-08:00

El Premi Puigporret diuen que és el premi de la crítica especialitzada més important del nostre petit país. Enguany el premi ha anat a parar al trompetista Raynald Colom. Per molts aquesta nominació ha estat una sorpresa doncs hi havia com a altres finalistes els més mediàtics Mishima i Sanjosex. Per això quan va sortir la notícia vaig córrer a averiguar qui era aquest home.
Raynald és un jazzman de casa nostra, però és una figura també que ha treballat molt fronteres enllà. Aquest any ha presentat un nou disc que probablement marcarà un abans i un després en la seva carrera, però que alhora pot alentar a alguns músics a seguir el seu exemple.
Quedi clar que jo no sóc un entès del jazz i menys depen de quin jazz. El jazz del Raynald probablement és de factura més lliure, d'aquest que no tenen partitura més que la que hi pugui haver al seu cap. Però des de ja fa uns anys el trompetista s'ha deixat seduir per una altra música que també fuig d'academicismes com és el flamenc. Així ha creat Evocación, una obra en que fusiona el free jazz amb el flamenc més pur. Una obra no per totes les oïdes, però per degustar ni que sigui un cop i poder copsar l'enorme talent d'aquest compositor i trompetista. Aquí abaix, us deixo la entrevista que li vam fer a la Penya del Morro, des de Ràdio Desvern.

Entrevista a Raynald Colom

Les catximbes no són pels trenta.

2010-12-27T07:25:00.000-08:00

El cel amenaça ploure, però no catximbes. Ja no.

Albert Palomar és un altre dels joves talents de casa nostra que amb constància i voluntat ha anat conquerint un petit espai del mercat de la música feta en català. Primer va ser amb Plouen Catximbes, un grup que tal com evoca el seu nom era la típica banda reggae per adolescents eixalabrats que fumen amb catximba. Ja va estar bé en el seu moment, però tothom evoluciona. De fet els més entesos, diuen que en el segon disc de la banda ja van apuntar un sò més agressiu, de caire més 'hardcoreta' quasi bé.

I el canvi sha fet enguany quan han publicat un disc amb molt bona crítica que es diu Ancoratge. Però el canvi no sols ha estat musical. El grup del Palomar s'ha espolsat de sobre tot referent porrero adolescent, i deixant enrere el reggae senzillet, han soterrat també les catximbes, per dir-se simplement Plouen.

Cançons com Sardina 1, Les coses bones o l'homenatge a Standstill són el millor exemple per una banda que s'ha reinventat a si mateixa, sense pensar en els fans que es puguin sentir descol·locats. L'evolució personal del seu líder, ja amb trenta anys, demanava un nou enfoc musical, i personalment, és d'agrair perquè Ancoratge és un dels discs de l'any.

Però tot això ho podeu escoltar a continuació per boca del propi Palomar, qui va atendre la trucada de Ràdio Desvern amb molta amabilitat.

Entrevista a Albert Palomar, cantant de Plouen

Les veritats de la Iaia

2010-12-24T10:07:00.000-08:00

Fotografia d'Adrià Costa

El concurs de bandes Sona9 ha guanyat amb els anys un prestigi col·locant-lo dalt del podi de concursos musicals a casa nostra. Els organitzadors d'aquest han acabat fent un concurs que actúa com a barem de la música en català, elevant els grups finalistes a grups revelació de l'any. Així doncs han estat per exemple els casos de Manel o el de Mine!
Enguany ha guanyat el cocnurs el grup d'Osona La Iaia, encapçalats pel seu catant Ernest Crusats. I com no podia ser d'altra forma, l'Ernest ha atès la trucada de Ràdio Desvern des del programa La Penya del Morro. Entre el Jordi Domènech i jo hem descobert la verdadera Iaia, un projecte musical nascut fa any i mig i que en els pròxims mesos de ben segur que se'n sentirà a parlar. De moment ja comença a voltar poc a poc presentant la seva primera maqueta El meu vaixell, on es troben peçes tan rodones com Jo vull ser la meva iaia (un bon exemple del món líric i musical de l'Ernest) o El gelat. Gaudiu l'entrevista.

Entrevista a l'Ernest Crusats de La iaia

Anuari musical

2010-12-13T10:21:00.000-08:00

Tranquils, Lady Gaga no entra dins la llista

Aquest any ja ha passat. El futur que ens espera aquest any és absolutament incert, però les previsions no són molt alegres per dir-ho suau. És temps de fer vista enrera i de veure com ha anat aquest any, i de preguntar-nos que hem fet, que hem aprés, si hem crescut, si hem conegut gent interessant, si hem estat feliços,... És hora de fer l'anuari. I en aquest recull memorístic ha de tenir cabuda també la música, que, si més no, acompanya i estimula.

No sé exactament quins han estat els hits de l'any. Per tant aquest no serà el lloc on veureu una llista de Los 40. Veureu i escoltareu la meva llista i intentaré exposar el perquè. Començem.

Gener. Començem per un grup que ha despertat moltíssimes simpàties en un ampli sector del públic que escolta música en català (sobretot l'adolescent), però que produeix certa urticària en un grup reduït de músics i altra gent relacionada amb el món de la música. Són el grup que han engegat la millor campanya de marquèting de l'any. Els amics de les Arts van publicar a finals de l'any 2009 el seu aclamat Bed & Breakfast, una obra on segueixen el fil del Cabaret Castafiore: música senzilla, efectiva, executada amb gràcia, amb unes lletres que expliquen històries cuotidianes i generacionals que juguen amb la forma i el contingut de les paraules.

Els amics són quatre xavals amb certa gràcia

Com que Els amics de les Arts van ser un dels grups amb que vaig iniciar l'any de entrevistes musicals a la ràdio tenen dret a estar en aquesta llista. Tot i que el Bed té peçes rodonetes, jo em quedo amb el Cabaret. Potser perquè va ser el primer que vaig sentir. Així que aquí ve la primera peça, A vegades, una peça tonteta però divertida.

Música que forada: 'Escapistes' i '2010'

2010-12-11T08:37:00.000-08:00

Cada dos per tres, abocat en la recerca de música, sobretot en la feta a casa nostra, trobo perles que em commouen. Però el procés de commoció no és igual amb totes les músiques. Rares vegades passa que amb la primera escolta sento la fiblada. I tampoc m'ha passat ara. Però que no sigui un amor a primera vista, no vol dir que el sentiment no pugui ser d'igual intensitat. Hi ha músiques que van foradant poc a poc, que treballen amb pic i pala, fins que finalment arriben al moll de l'os. És doncs, quan s'activa una part del cervell que t'obliga a escoltar un cop i un altre aquelles cançons i et crea com una espècie de necessitat, d'adicció.

Quan la música entra directe al cervell

Hi ha dos artistes, dos amics (entre ells, no amb mi) que poc a poc van foradant. La seva música és aparentment inofensiva, però quan menys t'ho esperes se t'apareix alguna cançó al cap o a la llengua. És doncs quan et preguntes què tenen els discos del Jordi Lanuza i el Pau Vallvé perquè t'hagin enganxat tant.

Pau Vallvé, abans conegut com a Estanislau Verdet, fa unes setmanes que ha tret nou disc, ara sense amagar-se sota cap alter ego. És el disc del Pau Vallvé i es diu '2010'. Jordi Lanuza, col·lega del Pau, és l'ànima de Inspira, el grup que va formar uns anys i amb el cual ha tret el segón disc, 'Escapistes'. Ambdós discos són grans a la seva manera. Tots dos són fruit d'una mateixa casa, el nou segell discogràfic Amniòtic Records amb el cual el Pau Vallvé, el principal artífex d'aquesta nova empresa, ha publicat aquests dos discos i el de la Maria Coma.

Portada del disc d'Inspira

Lanuza és un ós. Però no és agressiu. Un ós que toca la guitarra i diu coses tan tendres com Dits com llars de foc brases dins la pell tan nua els dos cremant del tot vells coixins i antics llençols amb tants records, no ho pot ser. I encara menys si els records immediats et remeten al Nick Drake. Veu dolça, et canta cançons tan boniques com el single 'Foc i Brases', una cançó amb aroma de hit de foc de camp, si el catàleg de cançons de foc de camp deixès enrere el rock català.

Escapistes és un disc emotiu, però no és una emoció prefabricada, tot té un punt naïf, encantador. I gran part de tot plegat ve per la veu envolvent del Lanuza que dibuixa paisatges de la infància reforçats per unes lletres dolçes que recorden amors passats i de presents, de somnis d'abans i d'ara. Parla del Temps. Escapistes és un disc ben produït (fet cara a cara i orella amb orella amb el productor Pau Vallvé) i que te l'empasses de cop, sense notar cap estridència. D'estil cau en el folk més intimista, però també a la cerca d'un punt més èpic que recorda potser un passat més grunge del Lanuza.

Si més d'un destaca el single, jo vull fer esment sobretot a l'últim tall. 'Plou i no vol parar' és sens dubte una de les cançons de l'any, una d'aquelles que arriben tan fons que romandran en els anuaris de la música feta a casa nostra.

I per rematar la jugada mestra, deixo pegada l'entrevista que li vam fer a La Penya del Morro, a Ràdio Desvern. Va ser en directe i amb un acústic del Focs i brases. Una delícia.

Entrevista a Jordi Lanuza


Portada del disc de Pau Vallvé

Harina de otro costal és el disc del Pau Vallvé. Per entendre el Pau Vallvé i el seu nou disc, '2010', s'ha d'analitzar la seva carrera. Des de ben petit va sentir la crida per la música, als tres anys ja colpejava llaunes i tot el que s'assemblés per formar una bateria. Als sis ja estudia música, als deu anys ja comença a ficar-se en grups tocant hits de Nirvana. Anys més tard va començar a dedicar-s'hi tant professionalment com podia i li deixaven. Un punt d'inflexió va ser quan fart de engegar molts grups va decidir crear un personatge amb el qual fer mofa de la música, del país i de moltes altres coses. L'èxit amb l'Estanislau Verdet, va posar la cara del Pau Vallvé a primera línia i la seva música va ser començada a ser valorada. Però es va cansar del personatge i un cop ja el va tenir ben espremut, el va acomiadar per robar-li protagonisme. Cal dir que el Pau Vallvé, a part de la seva carrera musical, es dedica a fer bandes sonores. Ell és músic, molt bon músic, i diria que domina totes les parceles de la música. I toca molts instruments. I tot això es nota molt en el seu àlbum.

'2010', al contrari que el 'Escapistes' de Inspira, és un disc més fred. Si la sonoritat, la veu i les lletres de Lanuza vessaven tendresa, el disc del Pau Vallvé és un disc més de laboratori. I no per això vol dir que estigui desproveït d'un sentiment, d'una emoció i una sinceritat que pugi causar trabals a la seva manera. Però el disc del Pau Vallvé, és fet per un tipus que s'ha tancat a l'estudi, solet, i tocant tots els intruments ell mateix, ha anat jugant, bé, més aviat investigant, gairebé amb precisió científica, cançó per cançó, quina era la sonoritat més adecuada pel que volia expressar. El resultat és una obra amb cançons diferents entre si, on no hi ha una única línia sonora que recorre els dotze talls del disc. Però és una obra crua, freda, però emotiva també en el que diu, doncs es revindica com a artista, tot i les pors que té pel nou pas realitzat, tal com mostra en cancons com 'Encara no' o '2010'.

Musicalment parlant, '2010' és una obra d'anàlisi, és l'únic compositor i instrumentista, així arriba a tocar el baix, la guitarra, el piano, l'acordió i instruments com mellotrons, metal·lòfons, el moog, el glockenspiel i molts més. Crea sons de tot, fins i tot de copes (aquest so de fons que acompanya Lo normal no és normal). I a cada cançó hi ha moments pels seus coros o per les seves trompetes fetes amb la boca.

De l'obra destaco tres temes. El single és aquest.

Protagonistes és un bon exemple del Vallvé productor, on es deixa anar amb la percussió (si per algun instrument destaca per sobre de tots, és en la bateria, veure'l en directe és un plaer), i on la seva veu es desdobla en una reverberació fins i tot un punt exagerada. El resultat és un bon single, senzill, fàcil de cantar, i on, al final, sentim que té molt bona veu, tot i voler enmascarar-la. Per altra banda també hi ha Amics dels cirerers, una bonica història d'amors ferits cantada d'una manera especial, com si recités. Aquesta em sona a Albert Pla (i això que tampoc no sóc cap fan d'ell). I la última és, sens dubte, la millor peça. Una versió d'un hit de la Björk, 'All is full of love', desproveïda de tota càrrega dramàtica de l'original, amb un color més lluminós, molt més animada. I és que si tot és ple d'amor, tot ha de sonar a felicitat. Encara que, ben pensat, el disc del Pau Vallvé tira més cap a la tristesa, que cap a l'optimisme desfermat. Potser per això la volta amb Björk. Dos pallassos tristos (sense ànim d'ofendre) en un mateix circ és massa, no?

Inspira és Jordi Lanuza

Pau Vallvé ara és Pau Vallvé

Inspira i Pau Vallvé. 'Escapistes' i '2010'. Dos discos de fí d'any que ens fan sentir un xic més privilegiat per viure en un país on, ara per ara, es fan coses coses que sonen tant bé.

Entrevista a Bikimel

2010-12-06T04:02:00.000-08:00

Catalunya, musicalment parlant, és un indret on les veus femenines no han proliferat ni proliferen molt. La història ens recorda noms com Maria del Mar Bonet, Núria Feliu, la Guillermina Motta, i poc més. I ara, que ens trobem en un moment de creació musical molt bo, ens trobem amb el mateix problema. Realment hi ha poques veus femenines que destaquin, per sobre de tots els homes que canten. però n'hi han i val la pena fer-ne esment. Tenim per una banda la Maria Coma, la Maria Rodés, la Helena Miquel i també a la Bikimel.
La Vicky de Clascà té un nom de ressonància noble, però el seu aspecte dista molt de grans ropatges i galanteries. Ella és una rossa bonica amb aspecte del que és, una cantautora aferrada a la guitarra. La veus i penses que dolça és, en saps el seu nom artístic i només fa que reforçar-ne la imatge. Però un cop obre la veu i deixa anar alguna cançó te n'adones que les aparençes són això, aparençes. I si la veu marca el caràcter, aquesta dona deu tenir un caràcter molt fort. Sóna dura i rogallosa, però sap dominar totes les tesitures de la seva veu, i quan convé sols és un filet de veu de color mel. A nivell estilístic, la Bikimel es mou en diversos terrenys sonors, però per sobre de tot, predomina la partitura blues.
Gairebé fa un any que va publicar el seu primer disc, 'Stat Jònic', una bona mostra del treball musical que porta anys defensant i un bon exemple d'una bona veu femenina i en català. Val la pena escoltar l'entrevista i sobretot sentir i escoltar el acústic que fa de L'espantaocells.

Entrevista a Bikimel

Combat de veus: Micah P. Hinson vs Will Johnson.

2010-11-17T13:54:00.000-08:00

Un guitarrista texà de 29 anys es va deixar caure pel Festival Internacional de Jazz de Barcelona. Amb pinta de ‘nerd paleto sureny’, camisa de quadres i ulleres de gran tamany, Michael Paul Hinson aterrava al Palau de la Música el passat 12 de novembre com una de les apostes segures dels organitzadors del festival. Però Micah P. Hinson (com és conegut) no toca jazz ni res que se li assembli. Lo seu és l’americana, un gènere musical d’arrel ianqui, barreja de folk, country i rock.

A les nou del vespre el peculiar músic va sortir a escena amb la seva guitarra a la funda. L’acompanyava una música enregistrada, A call to arms, la peça instrumental que obre el cuart disc del texà Micah P. Hinson and the Pioneer Saboteurs. Al mateix moment el personatge anava afinant la guitarra. Heus aquí el primer problema. Durant tot el recital, Micah va haver d’afinar la guitarra unes quantes vegades. Hi havia moments en que tot plegat semblava un acudit. Pel que es veu el seu admirat Bob Dylan també ho feia a l’inici de la seva carrera. Precisament és en aquest popular cantautor on P. Hinson s’hi emmiralla millor. I no deixa de ser curiós, doncs als seus discos enregistrats, la veu de Micah sona greu, fosca i poc nassal. En canvi, en directe, dylaneja, i això va anar en detriment del concert (si no t’agrada Dylan és clar) per la difícil comprensió del que deia.

Una de les seves cançons més boniques és sens dubte Beneath the rose, del seu brillant debut, Micah P. Hinson and the Gospel of Progress. Les ganes de sentir-la van ser premiades més d’hora del que era esperat. Després de la primera cançó va presentar a la seva dona Ashley i junts en un sol micro (pel que es veu és un micròfon especial que s’emporta a tot arreu on va) van interpretar la cançó. La decepció va ser profunda quan de cop i volta va imprimir-li un ritme vertiginós a la guitarra desproveint a la cançó de la tendresa original. Tanmateix, ho van tornar a intentar fins a tres cops més. I els resultats van ser molt millors. Micah P. Hinson és bon músic i bon vocalista, però els seus experiments són com trampes pel recital. I la seva dona, en un parell de temes va ser un d’aquests obstacles. I em pregunto, realment la seva companya lligava amb l’espectacle? O era per una qüestió romàntica? I és que cal demostrar l’amor a totes hores i a tothom, no?

Però no tots els experiment van ser fallits. Ja fa uns mesos que Micah P. Hinson va conèixer una banda surenya de renom també. Eren els Centro-Matic, liderats per la magnífica veu de Will Johnson. L’admiració mútua era tan gran que van decidir unir projectes i embarcar-se en una mini gira conjunta. I un dels concerts va ser el del Palau. Però el concert no era sols de Micah P. Hinson amb Centro-Matic, sinó també de Centro-Matic amb Micah P. Hinson ja que gairebé la meitat del show es trobava la banda sola a l’escenari o sols amb el brillant Will Johnson. Algunes cançons que van presentar van sonar realment bé com és el cas de Supercar o la genial Flashes & Cables, amb la qual van comptar amb la col·laboració del grup català Anímic (que els uneix amb Wil Johnson una bonica amistat i algun bolo conjunt) picant de mans.

Tornant al músic texà, cal remarcar que durant tot el concert va estar molt comunicatiu amb el públic, explicant detalls truculents de la seva vida (religió, drogues, femmes fatales, presó...) de manera irònica. A vegades s’allargava massa en els seus parlaments i en un parell de moments va aprofitar per fer promoció dels seu primer llibre escrit ‘No voy a salir de aquí’. Però el feeling entre públic i músic era evident i es va fer palès quan en un moment de la nit va declarar que aquell era un moment que s’apropava molt a la felicitat (però ves a saber si no li ho deu dir a totes això).

El concert que va durar prop de dues hores i mitja va tenir els seus punts culminants en la festiva Diggin a grave, la tràgica Stuck on the job on la veu de Micah sona més trencada i èpica que mai, però sobretot en l'enèssima última cançó Don’t you forget. I quan semblava que ja estava, torna per dedicar This old guitar, una delicattessen de John Denver al seu pare borratxo. Finalment va acabar amb la preciosa When we embraced.

Però mirat des de la distància, el concert de Micah P. Hinson no va complir totes les expectatives emocionals que demanava, tot i que quan s’hi posava podia posar el pèls de punta. Val a dir que sí que va servir, però, per descobrir el talent dels Centro-Matic i degustar així amb els ulls tancats la preciosa veu del Will Johnson. Sens dubte va ser un bon combat vocal.

Micah, el futur ja és aquí?

2010-10-25T09:58:00.000-07:00

Feliç aniversari per mi!

La tardor ha arribat. I no m'agrada. Arriba el fred, tenim menys hores de sol, i no m'agrada. A més la tardor em recorda sempre que em faig un any més gran, i si fa uns anys tot això feia més o menys gràcia, ara no en té ni mica. No m'agrada. Ho sento, no ho porto del tot bé. No és res traumàtic tampoc, però no m'agrada. El temps passa i sempre tendeixo a pensar que no sé quantes coses no he fet o no he pogut fer, o penso en les coses que hauria d'haver fet. Però també recordo les coses que he fet i dic, bueno tampoc ha estat un any del tot dolent, no? I no, no ha estat un any dolent. Però el temps continúa estant allà, passant, i jo que intento atrapar-lo, viure'l dia a dia. I ho faig. Però ja ho faig bé? vull dir quan temps em passo pensant en el passat, lluny o proper, en el que no he fet, o pensant en el futur, els plans més immediats o els de llarga distància? I de cop i volta, el que fa uns anys pensava que quedava molt llunyà ja hi és. El futur ja està aquí. En faig trenta.

Ahir vaig ser convidat a un pícnic d'una bona amiga que no veig perquè viu a Itàlia (encara que probablement tampoc veuria massa més si visquès aquí). Vaig ser convidat ja que celebrava els seus trenta anys. La gent convidada eren amigues i respectives parelles, i un amic de l'institut. Amb la gran majoria feia molt de temps que no ens veiem. Amb alguns potser des de la fí de l'institut. Per tant, era implícit el record i el parlar d'ell. Cada cop recordem més...ains. Però allà també estava el futur, un futur que afectava a tres dones i a les seves respectives parelles. Tres dones embarassades. 30 anys i embarassades. Dues ja se sabia, la última ho va anunciar ahir com a notícia bomba. Aquesta era probablement una de les millors amigues que he tingut i una de les poques que em mantenen com a amic tants anys. La veritat és que encara estic conmocionat, molt content e il·lusionat. No veig millor persona per ser mare, al igual que el pare. I sí, l'enveja em corrou. El seu present, és el meu futur hipotètic (e impossible). Doncs on estic jo? Em sento enrera a vegades. Però es clar cadascú té la seva vida. Però quina vida tinc jo? la que que somio, la que visc, la que he viscut? I mentres escric aquesta nota la vida passa, una tarda més de tardor, més proper al canvi de dígit.

Micah 'Poca-cosa' Hinson

Però no ha estat un any dolent. Malgrat el passat i el futur, vaig escrivint el present. I sí, sóc un any més savi, no sé en què, però tinc alguna cosa més que l'any passat. Per exemple, en sé més de música, molta música. I des d'aquesta finestra intento fer arribar (suposo que a algú) les meves experiències musicals també. Doncs l'última troballa es tracta d'en Micah P. Hinson. Si hi ha cantants estacionals, aquest home és per la tardor. Melancòlic, greu, un punt tràgic... un cantautor de tardor. La biografia d'aquest home és simplement història viva d'Amèrica, família ultrarreligiosa, drogues, tranquilitzants i una carrera prometedora amb molts pocs anys. De fet... buf... però si jo sóc més gran que ell. És del '81. Perquè no he estat un adolescent problemàtic, en un ambient opressiu, donat a les drogues i reconvertit en geni precoç? El meu present seria més interessant, seria admirat arreu del món, seria una icona fins i tot. Però no, aquest no és el meu present, ni el meu futur. I com que sóc ansiós, voldria preguntar-li: Micah, el futur ja és aquí?

Sigui qui sigui, sóc. Ja seré, i brindo pel que he estat. I mentre sou, escolteu en Micah i sigueu millors.

Expectatives complertes

2010-10-09T08:03:00.000-07:00

Ja fa un mes llarg que vaig conèixer la música dels The City's Last Noise, però fins ahir no vaig poder rendir-me a l'evidència: és probablement un dels grups amb més potencial de futur que he conegut últimament. Des dels Jardins Clara Campoamor, a Les Corts, enmarcat en la programació de la festa major del barri, els City van demostrar que en directe sonen igual de bé, o més, que en el seu primer disc, 'The Secret of an innocent'.
Passat un quart de les deu, mentre uns quants ens apropàvem a l'escenari i vèiem com els cinc músics anàven agafant posicions, i fent proves, la Mari, la guitarra, com qui no vol la cosa, va començar a tocar quatre notes seguides que sonaven a Visonary Voice. En un moment ens vam trobar dins d'una capsa plena de records tendres, d'una suavitat gens empalagosa i ens deixàvem endur per la càlida veu del Gerard de Pablo que es preguntava si les sirenes ens cridàven allà fora. Aquesta cançó es va anar acabant, però ella no volia pas i es va accelerar fins a arribar a un clímax instrumental fent pont amb la seva companya, la enèrgica Bones, una tempesta simfònica que va servir de despertador a més d'un assistent despistat.
I és que llavors vaig prendre consciència del meu voltant. Quan tens tantes expectatives per escoltar a un grup nou, t'exigeixes a tu mateix una concentració i un saber estar que els altres no tenen perquè compartir. I allà hi havia més d'un que no estaven pels City sino pels grups que vindrien després. Què vas a fer doncs? exigir silenci, concentració i comprensió? Malgrat tot, cal dir que el grup va aconseguir captar l'atenció de més d'un ignorant. El concert va anar in crescendo i els que ho van notar així ho van agrair amb crits de City, City, City (pel que es veu aquests eren el grup de fans oficals del grup) o de Chips Ahoy (un grup de quatre moderns punkies que, en clau de broma, abreviaven el nom del grup... i que aquest, amb lògica, no entenia).
Els City van tocar tots els temes del disc. Els van executar amb elegància (Des de la Beautiful remains fins al A night's enough, acompanyada pels cors dels més fans), força (els temes més enèrgics com Yourself from outside) i exhibicionisme virtuós (l'home als teclats, el Tristán Ibáñez i el baix, el Jorge Mur, es movien i oferien una bona lliçó del que, quan tocava, és el rock en moviment). Cas a part està el Gerard de Pablo, cantant de la banda que ja físicament recorda al Thom Yorke, cantant de Radiohead, probablement una de les influències més marcades dels City i que tant atacava amb sutilesa les peçes més lentes com Sitting Wanderer com impressionava pels canvis de ritme de Fifteen Autumns, on el grup llueix més tot el seu catàleg sonor. La implicació amb el públic de la veu va ser molt bona, agraït, humorístic i un punt autoparòdic.
I quan van marxar, entre tots els vam fer reaparèixer perquè tornessin a delectar als ja nombrosos espectadors amb la exitosa Bones. Sols un però: pensar lo bé que haguéssin sonat en una sala més petita, rollo Sidecar o BeCool, més que a l'aire lliure, en una festa major de barri. Però de ben segur que ja tindrem opció de gaudir-los en aquests recintes més endavant. No pot ser d'altra forma. Si no, com deia aquell home geniut, me la tallo i em faig monja.
Per cert, aquest grup barceloní ha estat un dels convidats a La Penya del Morro. Aquí sus deixo la entrevista que vam fer el passat setembre. Más vale tarde que nunca.

Entrevista a The City's Last Noise

Progrés anímic a ritme dels City's Last Noise

2010-10-05T11:49:00.000-07:00

Dedicat a la ràdio, a escriure teatre i articles, guanyant-me el poc sou que tinc de l'estanc, formant-me en cursos de dramatúrgia i. ara, de narrativa, doncs, vaig tirant. Dia rera dia penso quin serà el meu futur, l'immediat i el llunyà. Però, al cap i a la fí, decideixo no pensar-hi massa i viure el present. I, què coi, el meu present no és tant dolent com el de fa un any. Progresso adecuadament. La qüestió és no quedar-se parat ni un instant. D'un projecte interessant vas a parar a un altre de més interessant i d'aquest a un altre. I així es mou la vida. I enmig un tou de gent molt vàlida que coneixes, gent que t'ensenya coses bones i coses dolentes (de les quals a vegades fins i tot en pots aprendre més que de les bones). Així que sí. Ho dic ben alt. Segueixo un camí ascendent.

I com que la música sempre la recordem, per èpoques, per estats anímics, de ben segur que els The City's Last Noise els associaré amb una bona època, de creixement, quasi de felicitat, fins i tot. Aquest grup però no és un grup happy flower, no ens enganyéssim pas. Els vaig descobrir a la crítica del diumenge de l'Esteban Linés a La Vanguàrdia, els vaig sentir per l'spotify i he pogut entrevistar a un dels seus membres, el baixista Jorge Mur. I dintre de res els tindrem a la Coolt, nova revista cultureta gratuïta de Barcelona. I d'on surten els City? De barna, i sonen a estones suggerents i intimistes, per després despertar la èpica i la contundència sonora. Són Fleetwood Mac, són Marillion, són Radiohead, són Muse, són... coi, que m'agraden molt. 'The secret of the innocence' reuneix un total de 10 cançons pulides, ben produïdes.

Em vaig enamorar amb el primer tall, Fifteen Autumns, una petita joia que sintetitza el sò de la banda. Però un cop he asumit el cop intento dedicar els meus esforços cap a la resta de cançons no sigui cas que es posin geloses. I les germanes són tan guapes e interessants com la primera. Així destaco sobretot les potents Bones o Play on Words, amb un inici explosiu en la bateria i els teclats, una cançó que tant et pot sonar als setanta com als 2000. També està la magistral Yourself from outside, amb la que començen amb un piano alegre, quasibé de circ o cabaret per acabar amb la potència desfermada i el timbre de veu tan característic del cantant que tant sona en moments a Jeff Buckley com a Matt Bellamy, de Muse. I és precisament en aquest grup on més d'un hi ha volgut trobar paral·lelismes. Escolteu, sinó, l'últim tall Sitting Wanderer i ja em direu.

Aquí us deixo el vídeoclip de Fifteen Autumns.

Reconeix-me!

2010-09-16T09:38:00.000-07:00

Sona la música, sempre. Visc rodejat de música. A vegades no l'escolto com hauria. Però no sé, em deixo portar, que ella faci, que s'escoli i que arribi a un punt que em digui: Ei, sí, ja et tinc, he aconseguit captar la teva atenció. Però pots anar encara més enllà. Sigues crític no et deixis portar pel fals entusiasme. OK, t'agrado però perquè? Quin dels meus sons és el que et conmou? És la meva veu? És aquest riff? Aquest piano màgic? Reconeix-me!

Doncs no se què dir la veritat. Tot plegat és un constant aprenentatge. Com bé sabeu la majoria, en aquest bloc hi ha penjats no se quants podcast de les meves entrevistes a músics i cantants en general. Algunes estan millor que altres. Però sempre penso que n'hauria de saber més d'entrevistar. Que a vegades faig preguntes massa òbvies i poc profundes. És a dir, quan llegeixo una crítica musical del senyor Esteban Linés o fullejo de tant en quan una Mondosonoro o derivada, me n'adono de la construcció d'un discurs musical molt més profund que no pas el meu. Sé que tinc certa gràcia, cert estil en redactar. Però el saber embolicar bé les paraules no vol dir que el contingut d'aquestes sigui molt més profund. I em pregunto, vaig aprenent cada cop més a donar contingut a les meves crítiques musicals, a les meves entrevistes? No vull semblar pedant, però un sempre té una certa tendència cap al "ombliguisme", sempre parlant d'un mateix, suposo que per no deixar de coneixer-se en la construcció de mi mateix. I, doncs, mestre, com va l'alça de l'edifici? De moment demà començem temporada radiofònica. Mentre hi segueixi havent-hi música...
Ah, per cert, a qui l'interessi, sobretot a l'amic Z, que faci un cop d'oïda al nou àlbum dels Weezer, amb nom d'un vell amic catòdic, Hurley. Al cel sigui.

Weezer – Memories

L'home darrera el Cruïlla

2010-08-03T08:10:00.000-07:00

Barcelona és una ciutat de música. És una de les moltes capitals europeees amb una oferta de festivals musicals inacabable durant tot l'any. En són diversos, des del jazz més clàssic fins a l'electrónica més avantguardista, passant pel flamenc més local.
Una de les millors èpoques pels festivals comença a partir del maig amb la irrupció del Primavera Sound. Després el segueix el Sónar. I des d'enguany, i com no al Fórum, més tard al Cruïlla BCN, hereu del Cruïlla de Cultures de Mataró.
La persona que està darrera tot el projecte és el Jordi Herreruela, un home que porta anys dedicant-se a això de la producció musical i de la gestió d'espais musicals. Així va començar amb el Cruïlla de Cultures a Mataró però la proposta va tenir tan èxit que han acabat acceptant que Mataró els hi quedava petit (a més a més d'algun problema amb els veïns) i han fet la mudança a Barcelona per agrupar totes les actuacions en dos dies. Vaig tenir sort de gaudir el segon dia del festival i sols em queda dir chapeau. Vaig veure tres concerts que em van deixar gairebés sense alè, sobretot el de Charlie Winston (veure antiga crítica del concert). Així doncs molt bona feina pel nou entrevistat de 'La Penya del Morro', el Jordi Herreruela. Gaudiu la entrevista.

Entrevista a Jordi Herreruela, director del Festival Cruïllla de Cultures BCN

A la panxa de La Troba Kung-Fú

2010-08-03T07:27:00.000-07:00

Al 1995 Joan Garriga va començar la seva carrera musical. es va apuntar al carro d'un projecte musical parit pel trombonista Xavier Boixader. El 1998 van treure el seu primer disc Vafalungo. Eren els Dusminguet. Tres discos després i un gran éxit cultivat tant pels discos com pels directes, en Joan es va trobar suficient fort com per liderar una nova formació hereva del sò de Dusminguet però potser un punt més rumbero. Es tracta de La Troba Kung-Fú amb qui ara es troba en plena gira del seu segon disc, 'A la panxa del bou'. He tingut opció de veure'l un parell de vegades i el resultat és realment increïble. No sols per la qualitat dels nous temes, sinó igualment per l'energia que desprenen dalt de l'escenari tota la banda en general.
Així que, no podia ser d'altra manera, que Joan Garriga formés part també de la llista de personalitats musicals de casa nostra que han passat per 'La Penya del Morro'. I el tio? pues tant trempat, simpàtic i sincer com sembla dalt de l'escenari.

Entrevista a Joan Garriga, cantant i acordionista de La Troba Kung-Fú

La història d'en Ramón Garriga a través del Carles Carolina

2010-07-31T04:09:00.000-07:00

Porta uns quants anys en això de la música i ha recollit els fruits de l'èxit amb un dels grups més inclassificables de casa nostra: els experimentals Cabo San Roque. Però des de fa uns tres anys va decidir reunir la seva pròpia banda (alguns son companys cabosanroquians) per crear La increïble història de Carles Carolina. Però ell no es diu Carles Carolina, sols és el alter ego d'en Ramón Garriga.
Fa uns quinze dies vaig veure'l als concerts celebrats als jardins de la UB. Feia un parell de mesos que m'havien passat el disc, i l'hi havia donat un parell de tombs, fixant-me sobretot en tres o quatre cancons. El concert em va servir per descobrir i aprofundir una mica dins la història global del cd, així com poder descobrir que en directe sonaven força bé. El Ramón, un tio amb ofici, però, li va faltar empatia amb el públic. Algunes bromes semblava que se les quedava més per ell que pel públic, però almenys en quan va explicar la història del Carles Carolina va aconseguir arrencar alguna rialla i més d'un somriure, es clar que potser ja era un discurs més que après.
Pel que fa a la entrevista sentim el cantant agraït i un punt cansat després de donar tantes voltes amb el cd, però amb ganes de, tranquil·lament, posar-se a grabar el segon disc. Ah, i pel que es veu és un crack de les matemàtiques. Gaudiu la entrevista.

Entrevista a Ramón Garriga, cantant de La increïble història de Carles Carolina

Lluís Gavaldà: la fragilitat d'un torracollons amb mèrits

2010-07-31T03:46:00.000-07:00

Luís Gavaldà és probablement un dels noms més coneguts i reconeguts del pop-rock en català. Estimat i detestat a parts iguals (és lo que té ser un referent musical en un país petit), el líder de Els Pets va sentir la crida de Ràdio Desvern i va oferir-nos una bona entrevista ja fa uns quants dies. Cal dir que va costar poder trobar un moment per entrevistar-lo, ja que està inmers en la gira del seu nou treball, 'Fragil', una nova mostra de l'evolució d'un dels grups més emblemàtics de l'escena musical catalana. Així ens parla de la història de la banda i del seu nou sò, i de moltes altres aspectes que ens dibuixen un Gavaldà sincer, bromista, amable i un punt torracollons. Jordi dixit. Gaudiu la entrevista.

Entrevista a Lluís Gavaldà

Un bolo raro

2010-07-26T09:43:00.000-07:00

Són els Surfing Sirles, quatre xavals propers als trenta anys. Són el perfecte retrat de l'artista cridaner, a mig camí entre el cantautor protesta i el grunge de texans trencats. Però diria que fins i tot la seva imatge és encara molt més que això. No juguen a ser bruts ni descuidats per semblar trencadors, moderns. Simplement no busquen cap imatge, més que les que evoquen a través de la seva música. I la seva imatge es va projectar amb força al lloc més insospitat. Algú em pot explicar qui va ser el geni que va oferir un bolo als Surfing Sirles a un espai tan... anti-Sirla com és la saleta del FNAC El Triangle? Tanmateix, el contrast també pot jugar a favor d'aquest grup de Barcelona.
Són un grup bastant catxondo, i no sé si per un simple error tipogràfic o una broma del mateix grup, però a la pantalla anuciativa de la porta del petit auditori (si se li pot dir així) ja marcava la primera broma. La discogràfica és Bankrobber, però aquella tarda era Bankrobben qui presentava Els Surfing Sirles. Però ells van entonar molt millor que l'holandés al passat mundial. Aixequen la cinta passades les set i els fans incondicionals entren a la saleta. La veritat és que som quatre gats i entre ells el Juan Colomo, de The Unfinished Simpathy, estrella en solitari i, a més a més, productor del primer disc dels Sirles, i també per allà la Maria Rodés, una de les noves veus femenines del ric panorama folk català.
La formació la formen el Martí Sales, cantant i, en hores mortes (i no tant mortes) poeta i escriptor d'èxit, el Guillem Caballero, teclats i veu, l'Uri Caballero, guitarra i el Xavi Garcia, el bateria. La seva música és punk, és garatge, sóna a The Doors (les intros del Guillem evoquen a la mítica banda) i a històries que barrejen la cultura catalana d'ara i de sempre. De Nicolau Casaus als yonkis de Can Tunis fent parada a la Fageda d'en Jordà.
El bolo, raro de collons, doncs el seu habitat són les sales petites ocupades per gent armada amb birres i cigarros, va durar poc menys d'una hora i era un bolo entre amics. Però mentre semblava que la música anava dirigida a la part esquerra de la platea, on se situaven els amics incondiconals, a l'altra banda s'hi agrupava gent que responia a la crida del grup amb curiositat. Així en els primers temes tenia al meu costat una mare amb el seu fillet tot rosset i blanquet en braços; després vaig veure passar gent d'edat avançada aguantant unes quantes cançons amb posat seriós; i entre altres curiosos, un grup de nens vestits amb samarretes del Barça que devien entrar quan els Sirles feien la seva particular versió del himne del club. La resposta d'un dels barcelonistes va ser tapar-se les orelles en senyal inequívoca de no entendre aquell soroll ensordidor. Una altra imatge mostrava als fans que corejaven les cançons mentre feien cops de peus. Dues cares de la mateixa moneda.
Pel que fa al concert, bé. A l'inici algun problema amb el micro de veu del Guillem Caballero que no se'l sentia gens (quin tècnic de sò tenen al FNAC? o quin equip sinó?), però un cop resol tots els problemes aquest tio va lluir. Fa molta gràcia com eleva la cama dreta cap a un costat a mitja alçada, així com els seus cors en falset, i és bo als teclats. Pel que fa al Martí Sales, controla els temps amb bon ritme, així de cop està tan tranquil quan la guitarra el posseeix o es menja el micro per deixar anar la ràbia punk de les lletres. I els altres dos resolen amb bon ofici i amb confiança tots els temes.Així vull destacar sobretot els temes de El Trineu, El ié-ié de l'alquimista, la versió del 'Taxista' del Pau Riba i l'excel·lent Somiatruites, bé, la de UK a cavall. Perquè com diuen ells en aquest tema, 'el que ens mou és el desig de trencar les coses'. Al FNAC si més no van trencar el silenci del bullici monòton de la clientela del centre. Però se'ls ha de gaudir amb més força en el seu lloc idoni, no en aquesta gàbia asèptica.
Ah, i com que fa uns mesos li vaig fer una entrevista al Martí Sales a la ràdio, doncs res, aquí està.

Entrevista a Martí Sales, cantant de Els Surfing Sirles

Un dissabte a New Orleans

2010-07-18T15:37:00.000-07:00

La meva intenció és intentar no ser tan entusiasta. Posar una mica de distància amb l’eufòria i l’elogi per guanyar en esperit crític. No sé si me’n sortiré la veritat.

He anat al Cruïlla. Vaig ser-hi el segon dia, el dissabte. Vaig veure tres concerts, Charlie Winston, Eli ‘Paperboy’ Reed i Muchachito Bombo Infierno. Majúsculs els tres. Però sols comentaré el concert del primer.

Charlie Winston és un cantant anglès, afincat a París, que va publicar el seu primer àlbum, ‘Hobo’, el passat any. A França ha pegat molt fort i ha estat gairebé al capdavant de les llistes de vendes durant moltes setmanes. Com sempre a Espanya les coses arriben amb cert retard. Però el que està claríssim és que els qui coneixem la seva música sabem que arribarà molt lluny. Per això em sento un privilegiat enorme d’haver pogut assistir al concert que va fer al Fòrum dins del Cruïlla BCN. La seva música camina entre el so New Orleans (amb la presència d’una harmònica en la banda per demostrar-ho), i el folk més íntim, sense perdre mai el ritme i l’elegància d’un funeral de negres a l’Amèrica profunda. I en directe deixa anar el seu virtuosisme a la guitarra, amb la veu, amb el piano... igual que la resta de la banda: un harmònica, xilofonista i fins i tot percussionista; un baix; i un bateria.

De puntualitat britànica, Charlie apareix amb l’elegància que se li suposa, amb un vestit a ralles de tonalitat clara i encasquetat amb un barret, que és la seva marca de casa. Al seu costat, a mig camí entre l’elegància i l’horterisme, l’home de l’harmònica, també amb barret, porta una corbata vermella sobre una camisa blanca combinat amb uns pantalons curts de color verd i unes bambes amb mitjons blancs. L’altra meitat de la banda, el bateria i el baix, adopten una estètica més rockera: pantalons de ‘pitillo’ ben arrapadets i camiseta imperio blanca. Queda clar que l’elegància clàssica és cosa del bo d’en Charlie. El recital comença amb un tema desconegut per mi (devia ser de la primera maqueta). I poc a poc vaig intuïnt la força d’aquest cantant i de la seva banda. Però el so, nois, no acaba de ser el que hauria de ser. No sé si és l’acústica d’un espai tan obert però torna a passar el que passa molt cops en concerts a l’aire lliure, la veu del cantant perd un xic de força ja que els instruments queden per sobre. Però la cosa es va a anar solucionant poc a poc, tot i no arribar mai a la sonoritat desitjada.
Un cop valorada l’acústica, em resigno i pronostico un concert per gaudir no sols per la música, sinó també per l’espectacle. I no es queden gens curts. L’home de l’harmònica en diversos moments del show deixa que les seves cames facin la seva, arquejant-se, mentre arrossega els peus. I en Charlie, per suposat, no para de moure’s. Toca la guitarra, fa sonar amb classe el piano i balla. Fa diversos passos a l’estil robot i, també, fa ballar el seu barret d’ala ampla. Al segon tema ataca amb I’m a man. Després arriba un del seus hits més celebrats, In your hands, probablement la cançó que més sona a banda de New Orleans. Tot i que som pocs assistents al concert (de fet, molt millor que fos així) tots els qui hi som som una pinya entregada al moviment de la música de la banda. Winston no fa un concert per cobrir l’expedient. Per això no li val la pena venir a Barcelona. Ell ve a passar-s’ho bé i fa tot el possible perquè tots els assistents gaudeixin també. I és per això que juga molt amb la interacció amb el públic i ens fa corejar tornades i ritmes vocals durant minuts i minuts. És el cas de ‘My life as a duck’, en que baixa entre el públic amb el seu micro i s’està una bona estona cantant amb tothom la tornada ... ‘and everything about you, you father was a duck’. És en aquell moment en que vaig sentir el privilegi d’estar allà, de saber que si la cosa funciona (segur que si) aquest moment no es podrà tornar a repetir. Tinc la sort d’haver-lo caçat als seus inicis.

Hi ha varis moments de clímax. Quan al sisè tema comença a marcar un ritme amb la boca, la gent ja sap que toca ballar Kick the bucket i corejar el a,a,a,a,a,a,a,a. També cal destacar el solo de més de dos minuts del home de l’harmònica que aparca el seu instrument per introduir el tema Generation Spent. I sí, allà ja em vaig deixar perdre per l’entusiasme, amb la samarreta xopa. I dues cançons més tard, va arribar un dels moments més esperats. Un tonada xiulada (massa fluixa, li devia faltar aire als pulmons de tanta energia gastada) i engega el ‘Like a hobo’, el single més celebrat del seu disc. Però l’apoteosis va arribar amb un altre peça brillant, una cançó plena de tendresa amb un final espectacular. Es tracta de ‘I love your Smile’ que al piano va atacar amb suavitat quan tocava i amb contundència en els moments finals, i... agafan el ritme alt del final de la cançó ho enllaça un altre cop amb la tornada del In your hands (que havia quedat una mica baix d’energia la primera vegada). I amb aquest himne se’ls hi va unir un percussionista al djembé i l’home de l’harmónica es va seure davant dos tambors i van començar a fotre-li canya a la batukada. Però, oh, primer els dos percussionistes s’aixequen i baixen al públic, però darrera d’ells tota la banda comandada per un entregat Charlie Winston sense guitarra que va ballant i cantant al ritme dels tambors. És un moment de bogeria absoluta, on fins i tot una groopie estrangera se li tira a sobre tacant-lo de cervesa el vestit. La resposta d’ell, la mar de simpàtica seguint ballant i fotent-li un catxet al cul. Em pregunto si la fan encara mantindrà l’empremta digital d’en Charlie a la faldilla que portava.

Així doncs, el concert va passar i amb ell va venir una sensació d’alegria profunda. El ritme al cos, les lletres als llavis, els ulls parpallejant, les cames carregades de força i, sobretot, tenia gana molta gana. Però a més a més vaig tenir postre. Gràcies a la Celine, la noia de Premsa de Chispas Music, vaig poder parlar amb ell. Bah, re de l’altre món, lo típic, que bó que ets, felicitats pel concert, i m’agrada molt tal cançó. Però tinc la sensació de que dintre d’uns anys quan digui que jo he parlat amb aquest home serà com dir que he parlat amb un dels grans. Temps al temps si no.
Aquí us deixo una petita mostra de la genialitat d'aquest cantant. I com veureu va ben acompanyat.

ment, cos i música... en el sentit equivocat?

2010-07-07T11:11:00.000-07:00

Des de ja fa un temps llarguet he agafat afició per còrrer. Ho faig per molts motius, però el principal és per fer una mica d'esport i mantenir-se en un pes acceptable. Altres motius pel que corro a l'aire lliure és precisament perquè és a l'aire lliure i, per tant, és gratuït. Quin gust poder fer una cosa que t'agrada i no haver de pagar per ella!
Però hi ha un secret motiu que m'enpeny a sortir al carrer i enfilar-me cap al Velòdrom. És el cap. És una sensació plaent la de còrrer i la d'enfrontar-se a un mateix, el dominar-se, el dir-se a un mateix que encara pots més, al lluitar cos contra ment, voluntat contra debilitat. I és en aquests moments on em deixo anar. Penso en totes les coses que em ballen pel cap, penso en persones, penso en dies i penso molt en mi en el que faig i deixo de fer. D'acord, això ho fem tots en tot moment. Però és al còrrer on els pensaments volen per si mateixos, on a vegades em descobreixo trobant l'entrellat a algun problema, o on simplement encara em faig més preguntes de les que deuria. Però d'allà han sortit idees, projectes, escrits.
I de la música que m'acompanya des del ipod. I és aquesta també una de les claus. El cos i la ment també són manipulats per la música. Doncs no és el mateix còrrer amb la guitarra del Nick Drake ressonan-te al cap que amb el ritme 'matxacón' dels Fake Blood. Pensament i cos s'encaminen junts al ritme dels batecs de l'ipod. Així doncs, cos, ment i esperit poden treballar en el mateix sentit amb una bona dosi d'esport i música.
Però hi ha una cosa que m'inquieta. Quan vaig a còrrer al Velòdrom, normalment no hi ha ningú que corri fent voltes al Velòdrom. Normalment, però de tant en quan apareix algun altres esportista com jo. Però van en contra meu. És a dir, jo vaig corrent en el sentit de les agulles del rellotge i els meus companys de carrera en el oposat. Qui va al revés doncs? jo, ells? és aquest un sentit metafòric de la meva curta existència? vaig al revès? doncs que voleu que us digui. La veritat és que ara canviar de direcció em sembla estúpid. No demanaré que ningú canviï de direcció (cadascú s'encara per on li va millor), però que respectin quin és el meu sentit a l'hora de còrrer,... i en certa manera de viure.

Paraula i moviment de l'ànima, turmentada?

2010-07-01T08:47:00.000-07:00

És ben fresc. El nou disc es diu 'Miedo al silencio'. I un altre cop ens parla de les misèries de l'ànima, de la seva i de la de molts altres. De l'amor i el desamor, dels silencis que parlen, de les paraules que buiden els plens, d'amics, i, fins i tot, hi cap un presoner a les portes de la mort ideat per Leonard Cohen i on el cantautor tarragoní és acompanyat per la suau veu de la Maria Rodés. Estic parlant de Juán José González, Espaldamaceta. Un tipus extraordinari i que ahir va oferir un recital antològic a l'Heliogàbal. I parlar de la bellesa de l'acte és parlar d'aquest magnífic local que és l'Helio, local de copes i local per concerts de petit format. El concert va ser gran perquè la sonoritat del local era molt envolvent i càlida.

Ell. Una bèstia adolorida. Qui l'hagi vist algun cop ja sabrà de què parlo. És un tipus hipnotitzant, i no sols per la seva música, la veu i el que diu. És el seu rostre. Mentres ataca amb vigorositat, però suavitat la seva guitarra de nylon, el seu rostre es va desencaixant, fent ganyotes en cada nota, acompanyant els moments de més intensitat musical amb els ulls tancats i els llavis premuts. En quin univers es deu transportar aquest home quan perd tot contacte visual amb la realitat que el rodeja? és bell o és trist? i ell? és bell, és trist, és alegre? Espaldamaceta sap desdramatitzar la situació, i intenta no prendre's massa en sèrio. És principalment un home, i constantment fa ènfasi de la seva condició d'home, ridiculitzant-se a si mateix, i ho fa explicant històries cuotidianes, de la seva vida. Va ser magistral la introducció d'una cançó que no recordo el nom parlant de la història d'una ruptura sentimental d'un amic seu, el Miquel, i de com va estar al seu costat amb els col·legues, en silenci durant dues hores bebent llaunes de cervesa. La veritat és que aquesta història em va encantar, era el millor elogi a l'amistat. Encara que coses de la contradicció humana, cançons després va parlar de la seva mare, la seva millor crítica, i va recordar una frase que li va dir en un moment trist pel propi cantant, 'Hablar sana'. I així va començar el tema homònim. Així dins l'univers de Espaldamaceta hi caben tots els consells possibles. Perquè en el món del cantautor es reflexa la seva pròpia realitat, la viscuda, la per viure i la imaginada. Juga amb la metàfora de manera dràstica, buscant-li un sentit tràgic. Però també és un bon cronista d'històries més físiques i no tan conceptuals. I a més a més, en el concert es va treuire l'as de la mànega (tot i que per mi era bastant previsible) quan va convidar a la Maria Rodés a acompanyar-lo amb 'El partisano'. Un altre moment màgic, igual que quan es va decidir fugir del micro i cantar a ple pulmó algunes estrofes de les cançons del seu últim àlbum. I per acabar, dos bisos. Un d'ells la extraordinaria 'Ahora que la mierda ya nos llega a los ojos' em va fer transportar, ara si amb els ulls clucs, a un univers paral·lel al de l'Espaldamaceta. I la gent cantant la cançó en un clima de comunió que va emocionar fins al fons de tot al músic. Una joia com a cantant i com a persona (humil i simpàtic al xerrar després amb ell) aquest Espaldamaceta. Qui vulgui saber més que escolti la entrevista feta a Ràdio Desvern l'any passat.

El meu gra de sorra a La Competència

2010-06-27T08:33:00.000-07:00

La competència és un programa de ràdio de Rac1 conduït per l'Òscar Dalmau i l'Òscar Andreu. A hores dara, la gent que escolta ràdio en català ja sap qui són aquesta parella de locutors. Tots coneixem les seves autèntiques birgueries amb el català incorrecte que ja ens van delectar l'any passat en l'última temporada del Minoria Absoluta, un programa històric dins de la ràdio en català i que va deixar una petja que semblava impossible de borrar. I no l'han borrat. Els Òscars simplement han fet una passa més. Sense voler imitar el producte dels Soler i companyia, l'equip de La Competència ha creat un univers propi en que els personatges apareguts formen un ampli espectre de la societat catalana, des de la vídua alegre fins a l'immigrant integrat en la cultura catalana.

Doncs el blogaire que llegeixen va anar-hi un dia per veure com treballaven aquestes dos bèsties de l'humor radiofònic. Però abans vaig pensar en que la prioritat d'aquella visita era la de entregar-lis el meu currículum 'by the flies'. Va ser així com vaig idear l'estratègia de escriure-li un poema a l'Angelines, un dels múltiples personatges que apareix en el programa. Aquest n'és el resultat.

La Competència

La suavitat dels Harvest

2010-06-21T08:16:00.000-07:00

No busquen un éxit de públic, ni un reconeixement de la crítica. Ells sols fan la seva música, una música tan personal, que poca gent la fa. I és que quan dius que Harvest sona a Marillion, la gent es queda pensant, Mari... qué?No ens enganyem, Marillion va iniciar un segell, un estil (que ha anat mutant amb els anys) tan personal que pocs li han seguit la pista, i encara menys ha creat escola. Pocs grups de nova fornada declararien a Marillion com un dels seus refrents. Però la música està plena d'excepcions afortunadament. I aquest excepció es diu Harvest. A més a més, vam tenir, a Ràdio Desvern, el plaer de gauir-los en directe amb dos dels seus membres: la Monique vander Kolk i el Jordi Amela. Una entrevista molt càlida i agradable,... i amb una sorpresa als micròfons.

Entrevista a Harvest

Pop fresc i irònic del Polo Norte

2010-06-16T11:02:00.000-07:00

No ve del Pol Nord, podriem dir que ve fins i tot de més lluny. El seu humor no és terrenal, és galàctic. Òscar Andreu és una de les dues meitats del fabulós dúo que porta el programa radiofònic de RAC1 La Competència (bé cal dir que darrera hi ha un gran equip també). L'altre és el barbes, l'altre Òscar, el Dalmau.
Però l'Òscar Andreu és a més a més la veu d'un grup de pop en espanyol que està fent les coses molt bé, La banda Municipal del Polo Norte. Precisament aquest estiu es tancaran als estudis de Paco Loco per gravar el segon disc. De moment, però, atén a la trucada de Ràdio Desvern per parlar del seu primer disc La mejor hora para despertarse.

Entrevista a Òscar Andreu

La dignitat de El Sobrino del Diablo

2010-06-16T10:15:00.000-07:00

Des dels estudis centrals de Ràdio Desvern, La Penya del Morro segueix oferint les millor entrevistes musicals els divendres. I un dia més, i no un dia qualsevol, es deixa caure un músic. En aquest cas, a més a més, ha estat en directe. Un autèntic luxe el poder gaudir de la ironia, la mala llet i la guitarra del Sobrino del Diablo. El Sobrino ja és gat vell. Porta ja uns quants discos publicats, la majoria autofinanciats per ell. Ara presenta 'Perder la dignidad' un molt bon disc, amb cançons molt rodones, entre les que destaca la seva primera cançó en català, 'Jo vull ser teloner d'en Quimi Portet'. Una entrevista divertida i amena i amb una cançoneta de regal.

Entrevista a El Sobrino del Diablo

La simpatia del artista canalla

2010-05-12T10:50:00.000-07:00

Muchachito o Jairo Perera, tanto monta, monta tanto, és un tio genial. Genial per la seva alegria, pel seu virtuosisme, per la seva energia i genial sobretot per la seva música. Ja fa anys que va començar a destacar com a músic de carrer i llavors va decidir crear amb un grup d'amics un grupillo que es feien dir Trimelón de Naranjus. Els qui estaven deien que eren una auténtica festa. Els qui estem ara podem donar fe de que així continúa sent. Però ara Jairo és Muchachito i és titular de Muchachito Bombo Infierno, un equip de músics de primera divisió.
I com no podia ser d'altra forma, un servidor, fan de la seva xaranga, i amb l'excusa del seu últim treball publicat, 'Idas y vueltas', el va fitxar per entrevistar-lo a La Penya del Morro. El resultat, jutjeu per vosaltres mateixos, però sols puc dir que és probablement el tio més simpàtic, entrenyable i agraït que he entrevistat. Gaudiu-la!

Entrevista a Muchachito

Les 'Mujeres' del rock garatge

2010-05-12T09:34:00.000-07:00

Una tarda de dissabte qualsevol, em sembla que era febrer i plovia, vaig deixar-me caure per uns concertillos que feien al CCCB i on actuava una perla indie, un nerd de collons, el senyor Dent May, altament recomanable. Però no era l'únic artista que tocaria aquella tarda. Quan vaig arribar a mitja tarda els primers que vaig sentir van ser una banda de rock garatge que feia uns mesos que ressonaven amb força en el undergorund barceloní. Mujeres és el nom de la banda i és sens dubte una de les promeses musicals amb més talent d'enguany. I així doncs al cap d'unes setmanes el Yago va despenjar el telèfon per atendre la trucada de La Penya del Morro. Una interessant entrevista per un grup amb tant de futur com el rock and roll.

Entrevista a Yago, cantant de Mujeres

Carabén, un tio que sap parlar

2010-04-17T08:53:00.000-07:00

Hi ha molts tipus de músics: alegres, pretenciosos, pedants, garrulos, virtuosos, simples, enginyosos,.... En David Carabén és simplement un tio interessant, un bon tipus i sobretot un bon orador. Sap parlar. I quantes vegades ens hem tirat dels cabells quan un bon músic ens ha decepcionat quan ha obert la boca?
Així doncs us deixo amb una nova peça radiofònica emesa a La Penya del Morro: l'entrevista al cantant de Mishima, David Carabén, en promoció del seu nou disc, Ordre i aventura.

Entrevista a David Carabén, cantant de Mishima

L'home del ukelele toca 'Smells like teen spirit'

2010-04-13T11:15:00.000-07:00

Avui l'home del ukelele s'ha llevat animat. Les ferides de l'enfrentament amb el segurata ja s'han guarit i això l'encoratja encara més en la recerca del seu públic. Avui ha decidit d'anar a l'altra punta de Barcelona, al barri de Sant Andreu, a un popular centre comercial.

Envoltat de gent de totes les talles, de tots els pentinats i vestits de tots els colors possibles, l'home del ukelele es passeja ufanós. Avui vesteix una samarreta que li va un pèl ajustada amb el Mazinger Z dibuixat. Està allà perquè creu que la jovenalla que pobla aquell paratge de ciment i neó podrà valorar en alta estima la seva música. Així doncs s'instal·la davant la porta d'una popular cadena de supermercats i munta la paradeta. Comença a tocar i poc a poc la gent va deixant caure alguna monedeta dins del pot. Al cap d'una estona se li planten al costat un grup d'adolescents que fumen unes cigarretes que fan la mateixa olor que l'encens que té a casa. L'home del ukelele no diu res però se sent bé al costat d'aquests. De cop i volta un d'ells diu:

- Ara m'ha agafat gana amb aquesta cigarreta que hem fet i no tinc ni un ral.

Els seus amics fan com que tampoc tenen res i miren cap a l'home del ukelele. Un d'ells es dirigeix a ell i li diu:

- Bona tarda senyor músic. Miri, de cop i volta, ens ha agafat molta gana, i com que no tenim ni un ral i, veient que vostè té un parell de monedes al pot, li volíem proposar un pacte.
- Digueu jovenalla, digueu.
- Toqui'ns una cançó i si no ens agrada gens li prendrem els diners. Si ens agrada li prendrem a qualsevol dona d'edat avantatjada i li donarem part del botí a vostè per ser tan bon músic.
- Tot i que no sóc partidrai del furt i la violència, accepto l'aposta. Us tocaré una cançó basada en fets reals.

L'home del ukelele afina les cordes de l'instrument i comença a tocar els acords de 'Smell like teen spirit' de Nirvana.

Tant poc pèl com res de cervell

té en el cap de jonathan.

Va amb els col·legues de l'institut

i tots estan súper penjats.

Hola, hola, hola, què hi ha algú? (x3)

hola, hola, hola

Capsigranys, ignorants,

ben plantats, de maria.

Quin futur us espera

com no sigui a la garjola.

No estudieu,

no penqueu,

sols robeu

i fumeu

Sí, sí, sí...

La neurona s'està asfixiant

de tant fum inhalat.

Tens fama de delinqüent

al centre comercial de torn.

Hola, hola, hola, què hi tens? (x3)

hola, hola, hola.

Bordegàs, desviat,

ets un jove demacrat.

Quin futur vols tenir?

O camell o en John Cobra.

No llegeixis,

no aprenguis,

sols vomita

i destruexi-te

Sí, sí,sí.

Al acabar de tocar l'ukelele, els joves se'l van mirar, uns amb mala cara i els altres mig espantats. Li van pispar tots els diners, i a més a més li van clavar una altra pallissa. Però el nostre amic, ara tou i ben calentet, no defallirà en la seva missió: trobar el seu grup de fans.

L'home del ukelele toca 'Sweet Home Alabama'

2010-03-29T09:38:00.000-07:00

L'home del ukelele surt de casa abraçat al seu instrument. Viu a dos passes de l'estació de Sants, just davant de la presó Model. De fet, diuen les males llengues que va estar a punt de causar un motí quan nit rera nit tocava el Sweet home Alabama. Sembla ser que la seva música és per a oïdes cultivades.
L'home del ukelele, però, creu que ja és hora de mostrar la seva música al món. Vestit amb un ponxo de llana que li arriba fins als turmells, es planta davant de la porta de l'estació de Sants, convençut de les seves aptituds artístiques i disposat a oferir un bon concert. Així doncs, col·loca davant seu un pot de pintura buit amb l'etiqueta arrencada i repenjat hi deixa un cartró on es llegeix: la voluntat.
Immediatament, un mosso de seguretat el copsa i li diu que allà no hi pot ser. Però l'home del ukelele, sentint-se fort per discutir l'autoritat d'aquell home li respon:
- Deixi'm tocar sols una cançó. Si no li agrada me'n vaig, si li fa el pes em quedo.
El segurata que està cansat de que el seu gremi sigui acusat de intransigent i de que practiquen la brutalitat, reflexiona i decideix donar-li una possibilitat en aquell passarell de tocar una cançoneta i així demostrar la flexibilitat del cos de seguretat.
- D'acord. Toqui. Si no m'agrada, el faré fora.
- Gràcies. Tocaré una cançó que explica una història basada en fets reals.
L'home del ukelele desenfunda l'arma i comença a tocar els primers acords del Sweet Home Alabama.

He sortit de casa amb tanta pressa
que m'he deixat el monedero a casa,
i quan he arribat al metro,
he hagut de fer el salt de tanca,
tot vigilant.

Però no he vigilat suficient,
doncs de cop se m'ha aparegut un 'securitas'.
M'ha preguntat què coi feia,
i jo li he respós: un acte de protesta,
i em va fotre.

Oh, dolç segurata,
no em peguis tant fort.
Oh, dolç segurata,
sols em queixo dels preus de la TMB.

M'he passat tota la nit
estudiant sociologia.
L'home és un llop per a l'home,
deia en Hobbes, però era un goril·la,
és la veritat.

Oh, dolç segurata,
no em peguis tant fort.
Oh, dolç segurata,
la TMB no et paga per això.

Queda clar que el segurata no va saber valorar les qualitats de l'home del ukelele i a cops de porra el va fer fora. Però el nostre amic, marxant tou i ben calentet, pensa 'bé, avui no ha estat el meu dia. Demà serà millor'. I és que l'home del ukelele no defallirà en la seva missió: trobar el seu grup de fans.

Feliçitat en petites dosis receptada pel Lichis

2010-03-27T09:41:00.000-07:00

Crec que amb La Cabra Mecánica no vaig patir un enamorament a primera vista. L'englobaria dins aquestes músiques que poc a poc van entrant a la teva vida, sense donar-te compte. El procés va arribar a un punt en que de cop i volta, durant una època un pèl cleptòmana, em vaig trobar de cara el 'Cuando me suenen las tripas' i el vaig agafar prestat. Va ser llavors quan vaig sentir que finalment la relació s'havia consolidat. I vaig descobrir l'instrument que em podia donar feliçitat en petites dosis i en els moments justos.

Per això quan vaig saber que Lichis finiquitaba el projecte vaig intentar contactar amb la gent que els hi portava el management. Però la cosa no va sortir, bé més aviat no van voler que sortís. Després va aparèixer l'Aintzane i el seu projecte de Panymüsika, i resulta que la senyoreta és algu així com la biògrafa oficial del músic. Doncs dit i fet.

Aquí teniu l'entrevista al Miguel Ángel, Lichis des de les ones de Ràdio Desvern, un tio que es fa escoltar pel que diu i pel que canta. Un autèntic gust i un somni fet realitat.

Entrevista a Lichis de La cabra Mecánica

Un swing 'loco' del Daniel Higiénico

2010-03-26T13:19:00.000-07:00

Un divendres qualsevol d'hivern, a la ràdio de Sant Just Desvern, des de la 98.1 FM, a La Penya del Morro, un altre músic es va deixar caure, telefònicament parlant. Li va tocar el torn llavors a un tipus molt especial, mig artista irreverent, mig músic de múltiples estils. És Daniel Higiénico, aquell que es va donar a conèixer amb la seva Quartet de Baño Band cap allà a finals dels 90.

L'entrevista serveix per conèixer els temes que composen el nou disc del cantant, 6.000 millones, en el cual es deixa endur per la seva faceta més swingera sense oblidar (això mai de la vida) el seu aspecte més canalla. Un plaer tenir-lo i escoltar-lo.

Entrevista a Daniel Higiénico

I si...

2010-03-26T09:11:00.001-07:00

En Jonàs no parava de encendre’s la cigarreta, la fumava amb passivitat. Aquell tabac embotit no cremava tant com els Camel que fumava abans. I si encara fumava amb poca esma era normal que allò no es consumís. Aquella cigarreta exemplificava molt bé el seu estat vital: apagat, fred, sense espurna ni calor.
Pujava, arrossegat, carrer amunt, tapat fins a les orelles. De la butxaca de la caçadora de imitació de cuiro sobresortien uns cables que morien a les seves orelles. Com un autòmata de tant en quan, els seus llavis s’obrien i pronunciaven algunes paraules en veu baixa. Sense cap tipus d’emoció ni sentiment, repetia aquesta acció cada quaranta segons. La tornada d’aquella cançó, malgrat la monotonia amb que era recitada, era l’únic indici de la consciència de la realitat de Jonàs amb el món real i material i viceversa.
En Jonàs anava cap cot, i de tant en quan alçava el cap per copsar que no vingués algú de cara. En una d’aquestes mirades endavant va descobrir una noia que passava pel seu costat.
Sols van ser un parell de segons. Va prendre contacte visual amb ella, ella el va saludar amb un hola dolç, i ell li va contestar, amb un fil de veu, el mateix hola. En Jonàs va seguir caminat, sense aturar-se, però tanmateix va pensar que potser havia d’aturar-se. Però no ho va fer, sols es va quedar pensant.
Perquè aquesta noia em diu hola? És que la conec? No, ho sé perquè no he tingut temps de fixar-m’hi de veres. Qui és? Potser ella em coneix i jo no?
Una flama petita va il•luminar la cara del Jonàs. Va xuclar fort, va inhalar i va expulsar aquell fum. La cigarreta tornava a tenir la punta roja.
I quin sentit té que em saludi una persona que no conec de res? Potser és precisament per això que em saluda. Potser em vol conèixer. Potser no és el primer cop que es creua amb mi pel carrer.
Prem els llavis amb força. Obre la tràquea i deixa que el fum ompli totes les cavitats dels seus pulmons. De manera subtil expulsa el fum entreobrint els llavis per l’esquerra.
I perquè no li he dit res? Què podia dir-li? Hola, com és que em saludes? Potser ve d’un poble on tots els habitants es saluden d’aquesta manera. Perdona què ets d’aquí? Pels teus modals no sembles pas d’aquí?
Sona des dels cascos un piano melancòlic. Una veu femenina anuncia en anglès la fi de l’amor. La cantant comença suau, gairebé un xiuxiueig, però poc a poc va pujant de volum al mateix temps que augmenta els aguts. Abans que derivi en una orgia de crits furiosos i planys histèrics, el Jonàs passa de cançó.
Hauria de girar cua i córrer a parlar amb ella? I què li preguntaria? De què parlaria, si hagués de parlar d’alguna cosa? No suporto els silencis innecessaris, forçats e incòmodes.
La següent cançó irromp amb força. Un contundent riff de guitarra al qual ràpidament se li uneix una veu masculina que, altra cop en llengua anglesa, xerra sobre les virtuts de la seva dona estimada i de la família que ha pogut crear amb ella. Al cap de mig minut, apaga l’aparell i gaudeix del silenci d’aquell carrer costerut.
Però perquè coi no hi torno? Ni que sigui per curiositat. Però i com era? Diria que era més jove que jo. Portava el cabell negre i arrissat. Ni tant sols m’he fixat si era maca, lletja o simplement mediocre. No em faig amb ningú del meu barri, ningú té perquè conèixer-me de tal forma que em pugui saludar pel carrer.
Fa anar l’encenedor, crema la punta de la cigarreta i torna a xuclar. Treu el fum pel nas. Ja no arrossega els peus, ha incrementat el ritme de camí i s’ha descordat la jaqueta. De cop i volta es planta davant de la porta de casa seva.
I ara? Ja he arribat a casa? I què haig de fer doncs? Potser encara tinc alguna oportunitat de baixar i trobar-me-la per algun racó. Però.... tant se val. De ben segur que tindré una oportunitat per trobar-me-la altra cop pel carrer en una nit freda i trista com aquesta. Potser ella sols pot aparèixer en nits com aquesta. Potser sols puc conformar-me amb un simple hola. Potser no necessito més per tirar endavant. Però endavant cap a on?
Fa la última xuclada i amb força, més aviat amb fúria, llença la cigarreta lluny d’ell. Les claus obren el pany, obre la porta i la tanca amb ràbia. En Jonàs desapareix jardí endins.
I si li hagués dit quelcom? I si l’hagués aturat? Tanmateix, i si tot és una il•lusió? I si...